Apogeu de la hipocondria
La hipocondria viu un temps d’esplendor. La preocupació obsessiva per la pròpia salut s’estén. La pandèmia li ha donat ales. Una febrícula, una cefalea, un lleu ofec respiratori o aquella pèrdua passatgera de l’olfacte que abans associàvem a un refredat sense importància sembla que ara ens anuncien la imminent visita de la parca. No és estrany. Tots tenim familiars o amics que han emmalaltit a causa del coronavirus. O que s’han mort. Fins i tot els que no coneixen personalment cap víctima saben el que ha passat en tantes residències d’avis. Perquè no hi hagi cap dubte, les autoritats sanitàries refresquen cada dia el macabre comptador d’infectats i morts. A més, l’hipocondríac també hi posa de part seva: dona per fet que aquesta llista de baixes, igual com el pressupost de la sanitat pública, ha estat sotmesa a retallades.
Siguem optimistes. Suposem que un mateix encara no s’ha encomanat. Molt bé. Però, tot i això, l’hipocondríac sabrà trobar altres motius de preocupació i es farà preguntes. Per exemple: algú s’atrevirà a afirmar que l’amenaça d’infart o d’ictus o de càncer (d’aquella mena de càncer que ens corroeix silenciosament per dins) decau pel simple fet que la Covid-19 triomfa com a causa de mortaldat? No continuen penjant d’un fil sobre els nostres caps, encara que estiguem amagats al cau, aquestes espases de Dàmocles? I si n’hi ha cap que cau, ens atrapa i ens obliga a sortir corrents cap al servei d’urgències més proper, quin nivell de saturació trobarem a l’hospital que ens aculli? Quins riscos suplementaris hi correrem? Sortirem alleujats, després de comprovar que els nostres símptomes eren un nou fruit de la hipocondria, per descobrir al cap de pocs dies de tornar a casa que hem agafat la maleïda bestiola al centre hospitalari?
Efectivament, la hipocondria viu temps d’apogeu, de màxima intensitat. Però hem d’admetre que els hipocondríacs tenen una mica de raó. En primer lloc, perquè la Covid-19 ha tingut un debut aclaparador, global i encara incontrolat, que eixampla els temors col·lectius. I, en segon lloc, perquè –no ho oblidem pas– en tot hipocondríac hi ha un àugur, un visionari. A llarg termini no s’equivoca mai: les seves últimes pors sempre demostren que tenien fonament.
Els savis ens han advertit que l’extrema consciència del cos sol ser fruit de l’ociositat i de l’avorriment, els quals ens poden conduir a la hipocondria. El consell del doctor Moix per evitar-la seria, per tant, que tothom s’entretingui en les amenitats del dia a dia, per menors i confinades que semblin, i que ningú no es fixi més en el seu cos. I això com podrem fer-ho? Un còmic dels EUA receptava, amb aquest objectiu, el següent: el millor per superar la hipocondria és oblidar-se del propi cos i interessar-se pel d’una altra persona. I ja no diré res més.