Pilota immune, democràcies fràgils
En plena crisi per la Covid-19, el futbol serveix com a eina propagandística en alguns països
No hi ha cap altre esport més global que el futbol. La facilitat que té per practicarlo –n’hi ha prou amb qualsevol objecte esfèric d’excusa i una porteria improvisada- li ha permès, des dels orígens, estendre els seus tentacles fins als llocs més recòndits del planeta. En alguns la pilota no ha parat de rodar ni en temps de coronavirus. Mentre que a les grans lligues es debat entre donar per acabada la temporada o jugar a l’estiu, en països allunyats del focus mediàtic l’esport rei es resisteix a abdicar. És immune a la pandèmia, o almenys així ho creuen a Bielorússia, Nicaragua i, en un altre nivell, el Tadjikistan i Burundi (que finalment va decidir aturar la competició). La falta de nivell futbolístic –cap d’ells no figura entre els 80 millors del rànquing FIFA- i el baix nombre de contagis per la Covid-19 en són els denominadors comuns, tot i que aquests països comparteixen un altre tret característic: una feble salut democràtica.
El cas més proper és el de Bielorússia, un gran desconegut malgrat els 1.200 quilòmetres de frontera compartida amb la Unió Europea. Dependent econòmicament de Moscou, la república exsoviètica està governada amb puny de ferro per Aleksandr Lukaixenko des del 1994. Amb una oposició clandestina i una elevada censura, Lukaixenko fa i desfà al seu aire. Bielorússia és l’únic país que no ha pres mesures de distanciament social durant aquesta crisi i el seu president és un dels grans negacionistes de la malaltia, la qual recomana combatre amb vodka i sauna. Després de jugar un partit d’hoquei sobre gel es preguntava si el virus es veia per alguna banda. Dissabte va desafiar la Covid-19 participant en primera línia al dissabte de treball voluntari nacional. Fins diumenge s’havien registrat 72 morts i 10.462 contagis.
La Lliga va començar just quan les altres suspenien l’activitat. Tot i això, l’augment de contagis ha suposat que els seguidors als estadis es redueixin gradualment. És la manera triada de boicotejar la competició per part d’una població conscienciada que ha optat per autoconfinar-se. Lukaixenko, també criticat pels seus comentaris homòfobs (“Prefereixo ser un dictador abans que ser gai”), es mostra “orgullós” que es jugui una Lliga habitualment sense interès a l’estranger però que ara es retransmet a deu països. “És una gran oportunitat per donar a conèixer la nostra Lliga”, apunten des de la federació bielorussa.
Una altra Lliga en què encara bufen vents soviètics i que ara s’ha situat al mapa futbolístic és la del Tadjikistan. La inexistència del virus, segons el govern d’aquest petit país centreasiàtic, va permetre que es desenvolupessin les primeres jornades en ple confinament mundial. A diferència de Bielorússia, els partits es van disputar sense públic fins que aquest cap de setmana es va decidir posposar la competició fins, com a mínim, el 10 de maig, per la sensació d’una amenaça creixent. “El futbol està tenint un paper vital per ajudar el món a recuperar-se de la pandèmia i a reparar cors i ments”, deia traient pit en una entrevista a l’agència Efe Rustam Emomalí, president de la federació tadjika. Va sorprendre en un dels partits el missatge de suport a Espanya per ser un dels països més castigats per la crisi sanitària, “un gest emotiu i bonic”, tal com el descriu l’hereu de la dinastia instaurada pel seu pare, Emomalí Rakhmon.
Després del desmembrament de l’URSS el 1991 i una cruenta guerra civil, la violació dels drets humans i l’elevada repressió interna han deixat el Tadjikistan sense dissidència ni oposició. Antic membre de l’elit comunista, Rakhmon va aconseguir, mitjançant un referèndum el 2016, reformar la Constitució per eliminar el límit de mandats presidencials. També gaudeix del títol de “líder de la nació”, cosa que col·loca el president “per sobre de la Carta Magna”, a més de garantir immunitat vitalícia a la seva família. El gihadisme ha estat l’excusa perfecta per il·legalitzar el Partit del Renaixement Islàmic (PRI) i incloure’l a la llista d’organitzacions terroristes. El seu líder, Muhiddín Kabirí, està exiliat a Turquia, tot i que no es deslliura de les amenaces de mort, ni de les autoritats tadjikes, ni de l’Estat Islàmic per no combregar amb el seu projecte de califat. L’islam és la religió de pràcticament tota la població, com també passa al Turkmenistan, on hi ha una de les dictadures més hermètiques del món. Reporters Sense Fronteres situa el país al mateix nivell de Corea del Nord pel que fa a la llibertat de premsa. Juntament amb el de Taiwan, és un dels últims campionats que s’han tornat a reprendre L’esport, i en especial el futbol, serveix una vegada més com a eina propagandística ideal per a alguns països.
Bielorússia i Nicaragua resisteixen en ple confinament mundial; el Tadjikistan para fins al 10 de maig