París aixeca l’ànim amb el reinici de les obres de Notre-Dame
La reparació de la catedral es reprèn després de l’aturada per la Covid-19
Notre-Dame és un monument convalescent, per partida doble. La catedral s’ha de recuperar de l’incendi que la va destruir parcialment el 15 d’abril de l’any passat, i de l’aturada en les tasques de reparació per culpa de la Covid-19. Ahir es va començar a reprendre progressivament l’activitat. Va ser un signe d’esperança, molt benvingut, en un centre de París que es veu força trist i abandonat, amb una misèria encara més visible del que és habitual, amb indigents dormisquejant al terra de les terrasses buides de les cafeteries i coloms i corbs picotejant les seves restes de menjar.
“Des del 16 de març vam posar a dormir les obres i aquest temps ens hem dedicat a estudiar les condicions per tornar a la feina, en petits grups d’operaris, sense posar en perill la seguretat”, va declarar a La Vanguardia el general Jean-Louis Georgelin, president de l’ens públic creat per reconstruir el temple.
Georgelin, que va ser cap de l’Estat Major dels Exèrcits, va atendre aquest diari al pont de l’Archêveché, sobre el Sena, amb vistes a la façana sud del temple. El general, de bon humor, en un to marcial i pensant potser a agradar a l’interlocutor, va exclamar diversos cops: “Arriba España, viva España!”.
–General, avui és un dia d’un simbolisme especial per als parisencs, encara confinats per la pandèmia?
–Sí, cal que els nostres països, tant França com Espanya, demostrin que no estan aturats i que l’activitat es pot reprendre, amb precaució, amb prudència; que no estem morts.
La interrupció total dels treballs per estabilitzar la catedral va tenir lloc en un moment crític, quan faltaven pocs dies per a la delicada operació per desmuntar la gegantina estructura de la bastida, d’uns quants centenars de tones de pes, que abans de l’incendi es feia servir per restaurar la teulada i l’agulla. Es creu que alguna distracció humana –una burilla– o una fallada tècnica –un curtcircuit– podria haver desencadenar el foc. La Fiscalia de París encara n’investiga la causa exacta. És possible que no s’arribi a aclarir mai.
Els tubs metàl·lics de la bastida van quedar recargolats i en part fosos per les altes temperatures. Serrar-los i retirar-los demana una feina de precisió, ja que es
GENERAL GEORGELIN “Cal que els nostres països, Espanya i França, demostrin que no estem morts”
corre el risc d’un ensorrament incontrolat que desestabilitzi el que queda de la nau de la catedral.
Abans de la Covid-19 la reparació de Notre-Dame ja imposava uns protocols estrictes. Els operaris i els restauradors s’havien de protegir de la contaminació per plom. Unes 300 tones d’aquest metall tòxic, procedents de la teulada i de l’agulla, es van volatilitzar i van caure per la zona. Hi va haver molta inquietud entre els veïns i les organitzacions ecologistes per la pol·lució que va provocar, que va arribar a les aigües del Sena. Els operaris de Notre-Dame, per tant, han de fer servir un vestit protector i dutxar-se unes quantes vegades cada dia. Les instal·lacions que hi havia abans del 16 de març eren massa petites per respectar la distància social que exigeixen les
PROTOCOLS COMPLEXOS La contaminació per plom ja exigia mesures de seguretat abans de la pandèmia
normes anticontagi amb la pandèmia. D’aquí ve que s’aturessin les obres. Ara es reprenen perquè s’han solucionat els problemes. Es proporcionarà un transport dels treballadors fins al centre de París en condicions segures i, per a alguns, fins i tot un allotjament a prop de la catedral.
Segons el ministre de Cultura, Franck Riester, assegurar que la catedral no s’esfondri i deixar-la preparada per refer les parts destruïdes encara pot suposar un any. Malgrat el retard acumulat, no es renuncia a l’objectiu ambiciós, anunciat pel president de la República, Emmanuel Macron, quan Notre-Dame encara treia fum, que el temple es pugui reobrir el 2024, coincidint amb la celebració a París dels Jocs Olímpics. Segons va dir Riester a Le Figaro, “aquesta ambició no sacrificarà l’exemplaritat de la restauració ni tampoc, sens dubte, la salut de les persones”.
Entre els que tornaran a aixecar Notre-Dame hi ha els cordistes, una mena d’alpinistes urbans encarregats d’escalar edificis fins a llocs inversemblants per ajudar en uns treballs que han de ser molt precisos. Per en Cyril, de 28 anys, “el desafiament més gran de la nostra feina és la seguretat i respectar el protocol del plom i de la Covid-19; són unes obres complexes”.
La decisió fonamental que encara s’ha de prendre és sobre el projecte per a l’estructura de suport de la teulada i per a l’agulla. Encara no s’ha convocat el concurs internacional d’arquitectura. El debat és si cal reconstruir l’embigat original, de fusta, o ferlo de ciment o de titani. L’agulla suscita encara més controvèrsia. El dilema és si s’ha de copiar la que es va esfondrar, obra de Viollet-le-Duc, del segle XIX, o op
ORIGINAL O AVANTGUARDISTA Falta decidir el projecte de la nova agulla sobre la teulada
tar per una agulla futurista, de titani i de vidre, per exemple. Les opinions estan dividides i s’ha arribat a especular amb convocar un referèndum local. Georgelin ahir no es va voler mullar. “Monsieur, en el moment adequat triarem el mètode que creiem més apropiat per decidir això que diu; m’imagino que al·ludeix a l’agulla. Voilà”, va contestar el general.
La malmesa catedral de París ha deixat de ser destinació de pelegrinatge turístic. Les entranyables bouquinistes, aquelles parades de venda de llibres, fotos, postals i diaris vells, al costat del riu, estan tancades. No hi ha visitants que deambulin pel voltant de l’església, només veïns de la zona, confinats, que fan el seu passeig diari. Els interessants plafons informatius que envolten el temple, il·lustrats amb fotos de Patrick Zachmann, de l’agència
Magnum, tampoc no tenen públic. Expliquen que alguns trossos calcinats del formidable embigat sota la teulada, l’anomenat bosc de Notre-Dame (centenars de tones de fusta de roure), es van recuperar per ser analitzats, amb mètodes científics, per saber més detalls sobre la construcció, al segle XIII, i de les condicions climàtiques de l’època.
Empreses i particulars de tot el món ja han promès més de 900 milions d’euros per finançar la reconstrucció de Notre-Dame. A en Vincent, un analista financer de 45 anys que viu a pocs passos de la catedral, li sembla que no s’ha de qüestionar gastar aquests diners per les necessitats de la pandèmia i de la crisi causada. “Notre-Dame significa tant a nivell d’imatge que el que s’hi inverteixi es recuperarà sobradament amb el turisme i els ingressos dels comerços”, va afirmar el veí. “A més, no crec que el sistema sanitari necessiti més fons –va afegir–. Ha estat un problema de mala organització i gestió dels recursos, no pas de pressupost. El sistema de salut ens costa 240.000 milions d’euros a l’any. No és normal que no poguessin comprar mascaretes”.
Mentre que molts ciutadans, com en Vincent, estan impacients per recuperar la normalitat, a la Madeleine, de 82 anys i també resident de l’àrea de NotreDame, li preocupa que el desconfinament vagi massa de pressa. “No estem preparats per tornar a la vida normal”, va assenyalar aquesta parisenca, casada amb en Dan, un nord-americà de Sioux City (Iowa). “Tinc por que l’epidèmia rebroti –va afegir la Madeleine–. La gent és menys prudent que abans i no es respecten les distàncies. Això m’inquieta”.