Nguyen Xuan Phuc
Primer ministre del Vietnam
Amb molt escassos i precaris mitjans, però gràcies a una reacció molt ràpida i ben organitzada per a la qual s’ha comptat fins i tot amb el control veïnal, el Vietnam registra només 270 infectats pel coronavirus i zero morts. /
Amb uns 1.300 quilòmetres de porosa frontera amb la Xina, 95 milions d’habitants i un fràgil sistema de salut propi d’un país en vies de desenvolupament, el Vietnam tenia moltes paperetes perquè el coronavirus causés estralls dins de les seves fronteres. Però després de quatre mesos de crisi, la nació comunista presenta avui dia un full de serveis impecable: en total, 270 infectats i cap mort, unes xifres envejables que marquen el camí a seguir per altres països d’escassos recursos.
“Per explicar l’èxit del Vietnam es poden destacar tres punts: la inversió realitzada en temps de pau, l’activació primerenca del sistema de resposta i la manera que tota la societat ha encarat el problema unida sota un lideratge fort”, va explicar recentment Park Kidong, funcionari de l’Organització Mundial de la Salut a Hanoi.
El Vietnam és conscient de les seves debilitats. Per exemple, a la ciutat de Ho Chi Minh (antiga Saigon), només hi ha 900 llits de cures intensives per als vuit milions d’habitants. Al país, la proporció és de 0,8 metges per cada 1.000 habitants, una xifra que empal·lideix davant els 4,1 d’Espanya.
A falta d’una bona rereguarda, les autoritats van optar per actuar amb rapidesa i contundència per evitar la saturació del sistema sanitari. Des que es van fer públics els primers casos a la Xina, es van avaluar els riscos i es va crear un comitè especial de gestió que va preparar un pla d’acció.
Si el 23 de gener va aparèixer el primer cas al seu territori –el mateix dia en què es va decretar el tancament de Wuhan, epicentre del brot–, poc després ja li havien declarat oficialment la “guerra” al patogen. L’1 de febrer, amb només sis casos, va suspendre tots els vols amb la Xina i va decidir mantenir tancades les escoles fins a nou avís. Poc més tard, va prohibir l’entrada al país de tots els estrangers i va sotmetre a quarantena obligatòria els nacionals que tornaven. Tampoc no els va tremolar la mà a l’hora de decretar forrellats per evitar l’expansió del virus. Amb tot just una desena de contagis, el 12 de febrer va posar sota quarantena de tres setmanes els 10.000 habitants d’una població propera a Hanoi.
Es van imposar severs controls als accessos a les grans ciutats, així com en l’entrada d’edificis governamentals i hospitals. I la setmana passada, van decretar la quarantena per a una altra població de 7.600 veïns fronterera amb la Xina on es va detectar el contagi d’una noia de 16 anys. En total, s’estima que al país hi ha unes 70.000 persones confinades, 12.000 d’elles en centres específics i la resta a casa seva.
Una altra de les estratègies es basa en la meticulosa detecció de tots aquells que hagin pogut estar en contacte amb el virus. Si als països occidentals només es pren nota dels infectats i els seus contactes directes, el Vietnam arriba fins a la tercera o quarta cadena de transmissió, als quals aplica diferents nivells de restriccions.
A falta de tecnologia d’última generació, l’espessa xarxa de comitès veïnals, policies i delators diversos, ben greixada després de dècades de govern de partit únic, van a les residències dels encomanats per seguir-ne l’evolució i alerten sobre possibles casos sospitosos. A més, últimament s’han augmentant les proves de detecció gràcies a una empresa local que és capaç de fabricar 10.000 tests al dia. Encara així, només han pogut fer uns 135.000 a tot el país, dos terços menys que altres països modèlics com Corea del Sud.
Amb la millora de la situació, aquest cap de setmana es va ordenar alleugerir les restriccions en ciutats com Hanoi i Ho Chi Minh. 59 províncies més han reduït el nivell de risc, amb la qual cosa empreses i comerços ja poden obrir les portes. Així i tot, el Vietnam no ho tindrà fàcil per torejar la predictible davallada econòmica. Com va dir el primer ministre, Nguyen Xuan Phuc, el país “ha d’acceptar la convivència amb l’epidèmia i la nova normalitat que arriba amb ella”.
A falta de tecnologia, policies, comitès veïnals i delators vigilen els malalts i els casos sospitosos