El nou Johnson demana prudència
El premier britànic diu que encara no és el moment d’aixecar restriccions
“Això no és el final, ni tan sols el principi del final, en tot cas és el final del principi”. Ho va dir Winston Churchill a la Mansion House de Londres després que les tropes britàniques derrotessin l’exèrcit del general Rommel en la batalla d’El-Alamein i expulsessin el 1942 els alemanys d’Egipte. I ho va repetir ahir Boris Johnson a Downing Street, referint-se a la pandèmia del coronavirus, en aquell llenguatge bèl·lic que els agrada utilitzar als polítics de tot el món.
El Johnson de després de la malaltia és diferent del d’abans d’infectar-se amb la Covid-19, si més no pel que fa a la gestió de la crisi sanitària (el Brexit és una altra cosa). Encara a mig gas i afectat per l’experiència, ha resistit de moment les enormes pressions del món empresarial i d’alguns dels principals mecenes del Partit Conservador per reobrir l’aixeta de l’economia, encara que això doni peu a un nou brot de l’epidèmia. El plantejament d’aquest poderós grup de pressió és el mateix que el de Donald Trump: “No deixem que el remei sigui pitjor que la malaltia”.
Però, almenys de moment (i no s’ha de cantar victòria), el premier britànic sembla haver après la lliçó dels enormes errors comesos en la seva resposta inicial a la catàstrofe sanitària, quan no li va donar cap importància (“és una simple grip”), se’n va anar deu dies de vacances amb la seva nòvia Carrie, va malgastar l’oportunitat de comprar tests, mascaretes, bates i material de protecció sanitària (que falta a gran escala) i va perdre un temps preciós jugant amb la teoria de la immunitat de grup, consistent que el 60% o 70% de la població havia d’infectar-se per protegir la resta del ramat (encara que això suposés 350.000 morts). El mateix Johnson que abans deia que “lamentablement molts perdrem els nostres éssers estimats” afirma ara que “no s’ha de ser impacients a l’hora d’aixecar les restriccions i el confinament perquè ens enfrontem a un enemic molt cabró”.
“M’agradaria posar en marxa l’economia com més aviat millor, però em nego a engegar a rodar tot l’esforç i tots els sacrificis que fa més d’un mes que el poble britànic fa, i córrer el risc d’una segona onada de la malaltia que desbordaria els hospitals i costaria moltes vides –va assenyalar Johnson en la seva tornada al 10 de Downing Street–. Ens trobem en un moment de màxima oportunitat, però també de màxim risc”. I a continuació va recordar les cinc condicions del seu Govern per reduir les restriccions: que el nombre de morts estigui baixant (ja es compleix, ahir se’n van registrar menys de 400), que la sanitat pública no es vegi desbordada (també es compleix), que disminueixin les infeccions (es compleix així mateix), que es realitzin un mínim de cent mil proves diàries (no es compleix, només s’ha arribat a 30.000), i que hi hagi material sanitari suficient (no n’hi ha).
Johnson revisarà la situació el 7 de maig i decidirà si es poden relaxar les mesures de confinament, amb l’avantatge de veure el que estan fent altres països i les seves conseqüències. S’especula que inicialment es relaxaran les restriccions per a jardineria, concessionaris de cotxes i grans superfícies en les quals, per la seva mida, resulti fàcil mantenir els dos metres reglamentaris de distància entre clients. Després vindrien gimnasos i petits comerços, i finalment restaurants i pubs. Els trens funcionarien amb només un 20% dels seients disponibles i els avions, a un 66% de capacitat. La gran qüestió és si aquest model és econòmicament viable.
La reactivació de l’economia no és l’única carpeta que s’ha trobat Johnson a l’escriptori ple de pols. També la del Brexit, un tema bloquejat en el qual amb prou feines s’ha registrat progrés des que el Regne Unit va sortir oficialment de la Unió Europea el passat 31 de gener, encallat en qüestions clau com el compliment de l’Acord de Retirada (Londres es resisteix a imposar els controls i tarifes promesos entre l’Ulster i la República d’Irlanda), l’accés a la pesca, les garanties que acceptarà la normativa europea en matèria de drets laborals, medi ambient i ajuts estatals per no competir de manera deslleial, i la jurisdicció dels tribunals europeus per resoldre disputes. De moment el premier es manté ferm en rebutjar una pròrroga.
En les guerres culturals del país, els euroescèptics populistes del Brexit s’han convertit en coronaescèptics llibertaris que demanen la normalització econòmica. És un conflicte que encara no té final. Ni tan sols el principi del final.
ENORMES PRESSIONS Empresaris i mecenes conservadors exigeixen la plena recuperació de l’activitat econòmica
RECICLATGE POLÍTIC Els euroescèptics del Brexit són ara els ‘coronaescèptics’ de la gran crisi sanitària