L’experiència de la por

L’augment insuportable de morts i infectats ha fet que els ciutadans entreguéssim drets esperant que el poder executiu tirés endavant un seguit de mesures amb un objectiu urgent: la contenció de l’expansió desbocada de la Covid-19. Sense que la majoria en fóssim gaire conscients el coronavirus s’havia anat estenent a la pell de moltes ciutats, també la nostra, des de mitjans de febrer. I el desbordament consegüent d’aquesta malaltia desconeguda va forçar que inevitablement la democràcia fos posada en suspensió. Ja no hi havia alternativa. Quan la mort va assolar la realitat, vam necessitar desembridar la potència de l’Estat. Però ara mateix, gràcies a l’escrupolositat amb la qual s’ha seguit el confinament, ja no som on érem. Hi podríem tornar, ningú no ho nega, però s’ha apaivagat prou l’expansió perquè el ministre Illa fes aquesta afirmació esperançadora a la seva compareixença d’ahir: “La epidemia está en márgenes de control”.

L’estabilització de la malaltia implicarà que els centres d’atenció primària visquin en estat d’alerta per detectar ràpidament qualsevol possible reaparició d’un brot. Però mentre el sistema sanitari pugui anar controlant la malaltia, cal que la ciutadania es conjuri per recuperar drets fonamentals. En un moment d’excepcionalitat va tocar cedirlos, però cal que siguin restablerts amb determinació perquè són el fonament de la convivència democràtica. Una cosa va aparellada amb l’altra. El control de la Covid-19 i els drets ha de generar anticossos contra un virus civilment tòxic que, de totes totes, hem d’evitar que es naturalitzi al cos social: la por. Perquè si la por s’arrapa a la pell d’una societat, la salut democràtica s’infecta i aleshores sembla que el remei més fàcil sigui sacrificar la llibertat perquè l’autoritarisme garanteixi la falsa seguretat tirànica. I no. Europa no és la Xina. La seguretat, aquí, és corresponsabilitat crítica. D’institucions i de societat civil. Ara ja ens torna a tocar a tots.