Oh, l’Estat

Ho sento molt, liberals: com venim anotant, l’enfortiment de l’Estat pot ser una de les conseqüències de l’actual crisi sanitària. Hi ha almenys tres senyals que ho anuncien. El primer, fer que les solucions se centralitzin en l’aparell estatal, amb disculpes com ara el “comandament únic”. El segon, les apel·lacions a la unitat, que comporten una intenció molt poc dissimulada d’anul·lar l’oposició i disminuir el paper de les administracions públiques que no tenen competències d’àmbit estatal, tot i que s’assegura que la desescalada es farà amb criteris territorials. I el tercer, l’argument que Josep Borrell va exposar diumenge a les pàgines de La Vanguardia: “Els estats hauran de protegir-se, i una manera de fer-ho és prendre participacions en el capital de les empreses”. Es tractaria d’evitar que, amb la devaluació a la borsa, acabin en mans estrangeres.

L’Estat, doncs, apareix com el gran salvador de gairebé tot: de l’eficàcia davant el virus, com a aglutinador de sentiments, com a avalador de crèdits, com a auxiliador de necessitats i com a garant de la independència econòmica. El seu fons doctrinal es basa a convèncer les opinions públiques que els resultats de la lluita contra la pandèmia són més evidents en els estats forts, per bé que no sempre siguin democràtics (cas de la Xina) i són més discutibles als països europeus amb més problemes territorials, cas de Bèlgica, Itàlia o Espanya. L’excepció seria Alemanya, amb una respectada estructura federal que fa que la fortalesa de l’Estat no sigui qüestionable.

De tot això, el més innovador és l’aportació de Borrell, que posa com a exemple el que ha fet Macron amb Air France. Sota la disculpa d’evitar una successió de fallides, podem assistir a un procés de nacionalitzacions d’empreses estratègiques. Qui sap si aquesta no és la pròxima revolució que la Covid-19 està covant. O la pròxima contrarevolució.