El banc cínic
Un dels supòsits pels quals vostè pot sortir al carrer és per atansar-se a la seva entitat bancària. Ai, el banc! Aquest sí que és un altre univers jupiterià. Bonic passeig. El mateix que anys enrere regalava bàscules, bombons, fins i tot paraigües, també ha transmutat.
Hi ha dos tipus de bancs: els que et compliquen les coses i els que te les faciliten. Els anomenarem A i B.
El banc A té l’aspecte de residència assistida. Porta de vidre, corredissa, que et convida a entrar tan bon punt et veu. Planta diàfana. Taules circulars com si un anés allí a jugar partides de dòmino, cadires, sofàs, revisters… Rep un operari davant d’un faristol –nois i noies pulcres i endreçats, aclaparats també, pobres– que van distribuint i llançant pilotes fora.
Aigua, això sí, et donen aigua de franc en un dispensador.
Quan et toca et diuen que t’esperis. Van a buscar el teu assessor particular, aquell que un dia et van adjudicar sense que ho demanessis i que van canviant cíclicament perquè no agafeu confiança. Seus. T’esperes. Sembla que tornen. T’aixeques. Que no, que hauràs de demanar hora al teu tutor bancari i tornar un altre dia, com el Mariano de Forges.
Li toca el torn a una àvia que s’ha jugat
Assessors que t’empaitaven per terra, mar i aire no truquen ara que et cal un crèdit
la vida per arribar fins aquí. Una mirada blava i espantada per damunt de la mascareta.
–Això ho pot fer vostè sola, senyora, online.
–Jo no hi entenc gens. De veritat no em pot ajudar?
L’abandonament d’aquells ulls no em marxa del cap. Agafen ganes d’etzibar-li al noi de la corbateta: “Aquesta ets tu, incaut, d’aquí uns anys”. Quan no pesquis res del que et rodeja ni com funcionen les coses, ningú et reconegui els esforços pretèrits i et diguin que demanis ajuda als nets i tu no en tinguis. L’àvia va repartir la seva paga l’any 2008 quan els teus pares es van quedar a l’atur. Us acollí, us sostingué, us dugué de la mà fins a l’escola i allargà el pollastre perquè mengéssiu croquetes. Les millors.
Em pregunto si aquests amables assessors bancaris que ens empaitaven per terra, mar i aire –a veure si colava algun producte– també trucaran ara que necessitem un crèdit. Quina contrarietat la seva quan deixaves clar allò de “risc zero”, que no pensaves invertir en res –la trituradora de la vida no deixa espai a l’atzar– i que, per a tu, el banc era poc més que una bonica caixa de seguretat.
Després hi ha el banc B, el que et facilita les coses. El banc B és aquell on seus quan surts cabrejat del banc A. Acostuma a ser de fusta.