Foucault i les seves ombres (IV)
ANaixement de la biopolítica, Foucault adopta el posat del científic social que, amb la manera prescrita per Max Weber, s’ocupa dels fets i deixa de banda els judicis de valor. Des d’aquesta perspectiva caracteritza el present com una època en què la fòbia a l’Estat en general i a l’Estat de benestar en particular navega amb el vent a favor i en què la governamentalitat neoliberal encara es planteja més com una possibilitat consistent que com una realitat ja efectiva. La paraula crisi apareix repetidament en aquesta caracterització de l’actualitat de finals dels anys setanta. I també en la descripció d’un passat concret, el dels anys trenta. Tant en un cas com en el altre es parla de crisis del capitalisme que desemboquen en crisis del liberalisme o de la democràcia liberal, de crisis econòmiques que generen reaccions i reajustaments en el que Foucault denomina els “dispositius de governamentalitat”, és a dir, en definitiva, en les maneres de conduir les conductes dels governats. El propòsit de les lliçons de Naixement de la
biopolítica és examinar la interpretació de la situació creada arran de la crisi energètica com una crisi de la governamentalitat del liberalisme mitigat de l’Estat de benestar que, de bracet de les polítiques econòmiques keynesianes, s’havia plantejat i consolidat durant dècades com a solució a les grans crisis del 1929 i de la Segona Guerra Mundial. I és amb aquest objectiu que Foucault inspecciona retrospectivament els discursos que incorpora i reinterpreta aquesta interpretació, el dels economistes ordoliberals alemanys i el dels neoliberals americans, que feia dècades que predicaven al desert que l’Estat de benestar era l’enemic a batre i volent fer veure en la seva governamentalitat les orelles del llop d’un totalitarisme o d’un socialisme d’Estat que, a més de ser ineficient, amenaçava despòticament les llibertats dels individus.
Poc després que Foucault donés aquestes lliçons, Milton Friedman, el més influent dels economistes neoliberals, teoritzava, al pròleg d’una reedició de Capitalisme i llibertat, sobre la cèlebre doctrina del xoc, que ensenya que no hi ha res millor per imposar idees alternatives que la percepció d’una crisi estructural real o falsa que permeti presentar com políticament inevitable el que quan aquestes idees s’havien posat en circulació es tenia per políticament impossible. I un altre economista, el gens neoliberal Albert O. Hirschman, contraposava en un article dues maneres d’interpretar les dificultats de l’Estat de benestar: o bé com un trastorn de desenvolupament superable amb teràpies moderades, o bé com una crisi estructural que requeria una cirurgia radical. Hirschman denominava “fal·làcia estructuralista (o fonamentalista)” la manera tramposa d’argumentar que pretén interessadament fer passar les dificultats per problemes estructurals que requereixen canvis dràstics, i ja apuntava que fins i tot l’esquerra estava caient en aquesta trampa. Si alguna cosa ensenya la història recent és que, errònies o no, les interpretacions governen els que governen.
La història recent ensenya que, errònies o no, les interpretacions governen els que governen