Pagés impulsa una proclama en defensa de la dansa i “perquè no l’enllaunin”
Artistes com Duato, Gelabert, Cherkaoui, Picó o Allard s’adhereixen a la causa
“Una de les reivindicacions que fem és que en les circumstàncies actuals ens reinventem, però de manera digna, ja que la temptació més fàcil en aquesta situació de pandèmia és que a les arts vives les enllaunin i que es faci el mateix que s’ha fet amb el cinema. Això podria ser mortal –diu María Pagés al telèfon–. No només per al sector, sinó per a la nostra manera de viure. No ens podem enllaunar en la tecnologia, no pot ser. No podem sucumbir. Que els avenços no segrestin la nostra humanitat, perquè la nostra humanitat és l’emoció; l’art és emoció. Si no fem res per evitar-ho, això serà la dictadura de la tecnologia, la dictadura de la virtualitat. I la societat això s’ho ha de plantejar”.
Si a l’octubre la bailaora i coreògrafa sevillana sortia a la palestra juntament amb una desena de coreògrafes per reivindicar la veu i l’espai de les dones en la dansa –en l’anomenat Manifest de Fuenlabrada (municipi de Madrid on acaba d’inaugurar el seu espai de creació)–, aquest cop s’ha aliat amb aquestes mateixes creadores per parir, amb la col·laboració de la seva parella i dramaturg, Larbi El-Harti, el text d’una carta destinada altre cop al Ministeri de Cultura, al Parlament i al Senat. Calia aprofitar el dia internacional de la Dansa que se celebra demà.
Sense ànim de “retret” o “crítica”, el text fa arribar un missatge clar a les administracions de l’Es
tat. “Som conscients que el moment exigeix consens i cooperació”, diuen, però conviden la societat espanyola, a través dels seus representants polítics i òrgans de l’Estat, a la reflexió col·lectiva “sobre el futur de la nostra cultura i, especialment, de la dansa, que per les seves especificitats i història potser arrossega una fragilitat especial”.
Més de 120 coreògrafs de la talla de Nacho Duato, Cesc Gelabert, Sidi Larbi Cherkaoui, Sol Picó, Rocío Molina, Eva Yerbabuena o Catherine Allard, a més de gestors culturals, s’havien adherit ahir a la proclama. “Portem més de 40 anys de democràcia i no hem aconseguit un model cultural”, lamentava Pagés en conversa amb aquest diari. “Estem sotmesos a les batzegades de la poca continuïtat que hi ha. No hi ha projecte cultural: aquell gran projecte que es planteja per sobre de qualsevol avatar, com tenen a França, aquí no el tenim; la responsabilitat sobre la cultura que tenen ells aquí no la tenim”.
Pagés reivindica la riquesa dansística espanyola, “que en altres països la somien i mereix ser a dalt de tot pel que fa a producció, visibilitat i reconeixement”, diu.
Al Regne Unit, veus com les de PJ Harvey, Rufus Wainwright o Anish Kapoor demanen al Govern ajuts a les arts
“Caldrà preguntar-se quina cultura volem per a aquest país, i això passa per un pacte d’Estat i per generar una ordenació”, afegeix.
La carta recorda que aquesta ordenació és una necessitat imperant: “S’enalteix l’intèrpret i se’l divinitza pel que fa a l’escenari. Però es prescindeix de la seva tasca de lideratge empresarial, investigador, creatiu i social (...). Som artistes-empresaris enfrontats cada dia als avatars d’un sistema empresarial artesanal que la societat desconeix i que està molt poc normalitzat per l’Estat”, apunten, i recorden que la dansa genera a Espanya un moviment de capital d’uns mil milions d’euros a l’any.
Ahir al Regne Unit també es va fer pública una carta en què més de 400 figures de la música o les arts plàstiques –Nick Cave, PJ Harvey, Simon Callow, Johnny Marr, Rufus Wainwright o Anish Kapoor–, liderats per la Federació d’Indústries Culturals (CIF, en anglès), reclamen el suport del Govern a les indústries creatives. Adverteixen que en cas que això no es faci el país es convertirà en un erm cultural. “El sistema d’ajuts –indiquen– té llacunes per on s’escapen les arts”.