Cultura postcoronavirus
Reivindicar les necessitats de la cultura no és un afer sectorial, sinó una qüestió vital per a la societat
Confinats a casa fem servir el telèfon i altres mitjans per mantenir viu els contactes entre persones. He pogut comprovar que amb els qui hem compartit opinions sobre previsibles canvis que es poden generar a la societat a causa del coronavirus hi ha dues línies fonamentals: els escèptics, que afirmen que a la llarga res canviarà aquesta societat consumista-neoliberal-egocèntrica, i els que intueixen canvis estructurals fruit de l’experiència col·lectiva de la pandèmia global.
El confinament a casa comporta la volatilitat dels actes massius. Per això em sembla que ens porta a assumir que els actes culturals futurs hauran de renovar els continguts en la vinculació de l’experiència cultural personal.
L’eix de la cultura es fonamenta en el creixement cultural de la persona. Créixer en aptituds i també en actituds. La cultura sorgeix de la intervenció d’ambdues. Educar és sobretot cultura. El sistema educatiu del país ho ha de tenir ben present. Ha de fomentar la creativitat i centralitat social dels nostres creadors culturals (músics, pintors, poetes, etcètera). Alhora el conjunt de la població hem d’exercir la nostra capacitat contemplativa-receptiva, més enllà de la utilitat immediata.
Hem de saber disfrutar contemplant una pintura, escoltant música, llegint un llibre o veient un paisatge. I això és fruit de la necessitat del nostre esperit. Creativitat, contemplació però també sentit crític respecte al nostre entorn i el conjunt de la societat. No hem de perdre mai la nostra consciència personal davant la seducció de la massificació.
Veig l’activitat cultural en relació directa amb els valors personalitzats de la cultura. I per això la política cultural s’ha d’integrar plenament en els primers passos de l’educació i després al llarg de tota la vida. La política cultural, atenta a tota la creativitat universal, ha de saber promocionar i projectar al conjunt de la societat els nostres propis creatius. Ha de posar les infraestructures i les activitats culturals al servei de tota la ciutadania.
La cultura necessita concretarse en “producte-empresa-mercat”, però és molt més que això. Un pacte cultural avui ha d’abastar l’administració de Cultura, d’Educació, d’àmbits municipals, de mitjans de comunicació, d’infraestructures culturals, del món intel·lectual, d’empreses culturals, de gestors culturals. El sotrac del coronavirus ho hauria de permetre.
La política cultural no és la simple suma de corporativismes. Ha de ser una política integral, transversal i de foment del pluralisme. Una política de primera prioritat per al país. El nivell cultura indica la qualitat dels valors de ciutadania d’un país. Reivindicar les necessitats de la cultura no és un afer sectorial, sinó una qüestió vital per a la societat.