Un single ‘retro’
La Banda Municipal de Barcelona treu ‘El cant dels ocells’ d’Arbó
L’Auditori de Barcelona està impulsant una plataforma que presentarà aviat per produir àlbums digitals, a tall de segell propi. I el primer llançament que es fa efectiu és la preestrena del nou disc de la Banda Municipal de Barcelona.
Com un single, la Banda publica per començar un arranjament del tradicional El cant dels ocells, que forma part de les Vuit cançons populars catalanes de Miquel Asins Arbó. L’estrena –en àudio– tindrà lloc demà dimecres al Facebook de L’Auditori a les 20.15 h, just després dels aplaudiments, i en homenatge a les persones que lluiten en la pandèmia del coronavirus.
La Banda Municipal de Barcelona dedica aquesta nou treball a obres originals per a banda d’Asins Arbó (Barcelona, 1916 - València, 1996) i de Carles Suriñach (Barcelona, 1915 - New Haven, Connecticut, 1997), dos compositors contemporanis que, havent nascut a la mateixa capital i amb mesos de diferència, van fer carrera més enllà de Barcelona, tot i que no van arribar a coincidir mai.
El primer va anar a Madrid, on va treballar en bandes sonores de pel·lícules de Luis García Berlanga (Plácido, 1962), Marco Ferreri (El cochecito, 1960) o José Antonio Nieves Conde (El inquilino, 1957), entre molts d’altres. Suriñach, al seu torn, va viure gairebé tota la vida als Estats Units, i és un dels compositors de capçalera d’Alicia de Larrocha, per a qui va escriure unes quantes obres.
“Tot i que no van tenir relació entre ells, trobem molts punts comuns entre el corpus artístic d’Asins Arbó i Suriñach”, assegura el director titular de la Banda Municipal de Barcelona, José-Rafael Pascual Vilaplana, que grava per primer cop amb aquest conjunt.
“Tenen una estètica molt pròxima, tot i que desenvolupen estils molt personals. A més, tots dos creadors coincideixen a dedicar una part de la seva valuosa producció al món de les bandes de música, les orquestres de vent i percussió a què van saber extreure el potencial tímbric i situar-les al lloc natural d’igualtat que els correspon en el conreu de l’art musical contemporani. D’alguna manera van ser visionaris quan van fer de les bandes un instrument d’avantguarda, ja que desenvolupaven un llenguatge per al qual aquestes formacions encara no estaven preparades”, afegeix el mestre alacantí.
Suriñach va emigrar als Estats Units després de formar-se a Alemanya i d’haver estat director titular de l’Orquestra del Liceu. I tot i que va escriure moltíssim per a ballet contemporani –era un enamorat del flamenc, però el separava de les avantguardes del seu temps–, allà va entrar en contacte amb el moviment bandístic, que li va fer molts encàrrecs. Es va trobar amb tot aquell caldo de cultiu que era la tradició universitària de bandes. Des de principis de segle XX la banda s’havia convertit en element curricular.
“Els americans havien fet de la banda un element pedagògic potent i, a més, sense desconnectar-se de les avantguardes –indica Pascual Vilaplana. “A Espanya, en canvi, a les bandes se’ls va donar un caire més popular i sempre amb l’ànsia de voler imitar una orquestra. Tot i això, el mestre Asins Arbó era un home avançat al seu temps, i tant et feia una marxa militar (era director d’una banda militar) com et componia per a un programa de televisió (les primeres sintonies del telenotícies de RTVE són seves), o et feia una banda sonora. De fet, va voler utilitzar en les seves obres de banda el llenguatge que feia servir al cinema. De manera que tant ell com Suriñach aprofitaven una cosa antiga per donar-li un aspecte renovat”, conclou.
Aquest nou treball discogràfic de la Banda Municipal fa de prepresentació d’aquest nou segell amb què L’Auditori vol orientar tota la producció musical de la casa cap al món digital.
Aquest àlbum digital, amb obres d’Asins Arbó i Suriñach, inaugura el nou segell discogràfic de L’Auditori