“Portem els morts de la Guerra Civil a les tripes”

Paula Quiñones és molt guapa i molt coixa. Un dia arriba ranquejant amb la seva col·lega Rosa a Azafrán, un àrid poblet de l’altiplà castellà, amb la missió de trobar-hi una fossa comuna. Podria sonar música de Sergio Leone. No els quadren les xifres de desapareguts a la Guerra Civil. La gent del poble –imagineu-vos figurants de Bienvenido,

Mister Marshall– les observen de reüll. En especial la família de Jesús Beato, l’inquietant patriarca local, posseïdor de la majoria de les terres i els comerços, que acaba de fer 100 anys i que només es comunica amb les mirades perquè ha perdut la parla. pequeñas mujeres rojas (s’escriu així, amb la p de pequeñas en minúscula), de Marta Sanz (Madrid, 1967), és un dels llançaments que va fer Anagrama pocs dies abans de l’estat d’alarma.

Es tracta del llibre que tanca la trilogia del seu detectiu Arturo Zarco, després de Black black black

(2010) i Un buen detective no se casa jamás (2012). L’autora –que respon a aquest diari telefònicament des del seu pis, a Madrid– explica que, “si al primer hi explorava les claus de la novel·la negra, i al segon, les de la novel·la sentimental, aquest tercer té a veure amb el gènere del terror i el western”. Tots tres “narren com la violència estructural se’ns fica a casa, a la vida, i com els relats formen part d’aquesta mateixa violència”.

L’impuls inicial va ser “el rebuig que em provoca la perillosa irrupció de la ultradreta, i les seves fletxes contra la recuperació de la memòria democràtica i el feminisme”. La Paula i la Rosa –aquí en Zarco només és un interlocutor, algú que escolta i no intervé– treballen en una cosa tan humana com intentar “tornar els cossos dels morts a les seves famílies; és el que fan diverses associacions, que durant anys han funcionat només a còpia de voluntarisme”. “M’he inspirat molt vagament –admet– en els esdeveniments de la fossa de Milagros, un poble de la província de Burgos”.

L’avi Jesús “encarna una societat moralment corrompuda i econòmicament injusta. És la banalitat del mal, que conviu amb nosaltres sense que ens n’adonem, de la mateixa manera que els nazis també tenien nets que mimaven”.

L’obra planteja temes com l’origen tacat de sang d’algunes grans fortunes. “La meva ficció llança un repte per a historiadors i periodistes: d’on venen aquests grans capitals que la democràcia va blanquejar sense posar en dubte? El passat no és un lloc exòtic, es projecta en el present”, diu, tot recordant que a Alemanya els diners que van germinar del favor nazi estan més estigmatitzats socialment.

“Un altre tema molt d’actualitat, amb el confinament, és la delació: la frontera entre el xivato i el que compleix amb el seu deure cívic és molt prima”, afirma.

En aquests temps de pandèmia, també ressona el seu plantejament de la vulnerabilitat. “Quan sortirem al carrer, ens trobarem una societat plena de persones vulnerables, més que mai. A la novel·la, aquest és un fil conductor entre els personatges”.

El llenguatge evoca a estones la prosa de postguerra, ja que “hi ha moltes veus; unes són dins de les altres, la d’en Zarco en la de la Paula, la meva al darrere, els morts, els ecos de les meves lectures, no em podia treure del cap Juan Eduardo Zúñiga, Chirbes, Juan Rulfo, Dashiell Hammett... I la referència visual del pintor Francis Bacon, les seves paraules sobre l’art, que no és mai polític pel tema, sinó per la manera de representar cada tema. La violència contra el cos de les dones s’ha representat –en novel·les, pel·lícules i sèries– de manera agradable, sensual, mòrbida. Jo no, la mostro de manera repugnant, tal com és”. Això porta a escenes gore, perquè, “en lloc d’utilitzar l’el·lipsi, dono fe de cada moment, gran i petit, de cada cop i de cada estrip, per subratllar aquesta crueltat, que no es pot incorporar mai a la normalitat”.

Hi ha diversos narradors, i un és el cor –de nens perduts i dones mortes–, “una veu col·lectiva juganera, amb humor, polimòrfica”, que ens convida a “una lectura lenta, reposada”. “Els morts hi són, no han marxat –afegeix–, els desapareguts a la Guerra Civil els portem tots a les tripes, no es poden esborrar”.

Al llibre hi ha intenses olors, gustos, es noten la sorra, el vent, les ferides... “La hiperestèsia, aquesta acumulació excessiva de sensacions, és un recurs del gènere del terror, perquè, si ho poguéssim sentir tot, el món seria inhabitable”.

L’amor, el sexe, els cossos... són elements destacats, com en altres obres de l’autora. “M’agraden els westerns que no semblen ser-ho, en què, per exemple, l’element sentimental és bàsic, com a Johnny Guitar. Som el que som perquè ens agrada ballar, perquè estimem els nostres fills, perquè fem escudella..., però també perquè votem un partit o un altre o una vegada vam ser molt valents o molt covards”.

La treballada prosa sanziana crea atmosferes amb recursos com les llargues enumeracions o la barreja d’elements d’alta i baixa cultura “perquè ens agrada Brahms i alhora Tarzan y su Puta Madre Buscan Piso en Alcobendas, oi?”. Una estètica que explica al seu poema Perra mentirosa: “No quiero la palabra precisa / es pobre y es pequeña”. “És just el contrari que aquell ‘Intelijencia, dame el nombre exacto de las cosas’, de Juan Ramón Jiménez. Jo enumero i enumero; no soc l’home que va posar un únic nom als animals i les coses, sinó la dona que les va envoltant i hi acumula paraules sense pensar que toparé amb aquell terme sagrat i definitiu”.

Això sí, ha pretès narrar “des de l’interior de la fossa comuna, amb els escarabats piloters, fins al vol dels ocells, que sobrevolen tota la novel·la”.

“La violència contra les dones es representa de manera sensual, mòrbida; jo la faig repugnant, tal com és”