“Horaci és molt difícil de superar”
Horaci té una obra tan perfecta, modulada i estructurada, que és molt difícil de superar. En molt de temps, no hi haurà un altre corpus tan potent com el seu a Roma, perquè recull tots els temes grecs i els escriu en llatí”. Així s’expressa Jaume Juan Castelló, que ha traduït al català les Odes de Quint Horaci Flac (Venosa, 65 a.C. – Roma, 8 a.C.), per a l’editorial Adesiara. Catul en va ser un precedent, però Horaci ho aplega tot, remarca Juan Castelló: “D’Horaci esperes totes les ensenyances dels poetes grecs”.
Horaci no se n’amaga. A l’oda 30 del llibre tercer escriu: “Acabo un monument més durador que el bronze”. El poeta romà és conscient que sobreviurà a la mort (“No moriré del tot”), que és una altra de les constants de la seva obra. Continua: “De mi diran (...) que, partint del no-res, vaig aconseguir, el primer, traslladar el vers eòlic als tons itàlics”. I acaba aquesta oda demanant l’honor que li siguin cenyits els cabells “amb el llorer de Delfos”.
Els mortals no som eterns, però els poetes sí que poden sobreviure al seu cos terrenal justament gràcies a la seva obra. I és aquesta idea la que persegueix Horaci a la recerca de la immortalitat literària. Malgrat això, el poeta romà sempre va témer la mort, per això va escriure l’immortal carpe diem, que Juan Castelló tradueix així en l’oda 11 del llibre primer: “Mentre parlem, se’ns haurà escapolit, envejosa, una singlada: frueix d’aquest instant sense confiar gaire en el dia de demà”.
L’edició és bilingüe, amb els textos llatí i català encarats. Jaume Juan Castelló (Eivissa, 1953) és doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona (1980) i professor del departament de Filologia Llatina de la mateixa universitat, on ha impartit lírica llatina. A l’editorial Adesiara ha publicat les traduccions de les Sàtires d’Horaci, l’Art d’enamorar d’Ovidi i el llibre XII de l’Antologia Palatina (amb el títol Eros gai).
“En català ja tenim una traducció estupenda de Josep Vergés, Odes i epodes, de la Bernat Metge del 1978 –especifica Juan Castelló–. I jo en vaig fer una al castellà als anys vuitanta. Com que en llatí les Odes gairebé me les sé de memòria, i n’he fet moltes classes, em va venir de gust de fer-les ara en català, amb calma, però de manera sistemàtica”. Confessa que no li ha estat difícil: “Ja tenia controlat què volia dir cada cosa; és una traducció feta amb els problemes resolts. Sí que m’ha costat més trobar el registre adequat. I també hi he augmentat el nombre de notes perquè un lector no especialista necessita més informació”.
La versió és lliure, no segueix cap mètrica, només el canvi de línia: “Costa tant trobar una expressió que s’acosti al sentit original, que si a més l’hagués de posar en vers... Ni m’hi atreveixo ni trobo que calgui. De vegades pots empitjorar el resultat”, subratlla. “De jove sí que ho vaig fer amb Catul, però penso que en una traducció no cal. De vegades és més fàcil aprendre llatí”.
Juan Castelló afegeix una reflexió sobre les citacions llatines: “El que de vegades passa amb els clàssics és que han fet fortuna algunes frases extretes del seu context, i això és molt perillós. És el cas del mens sana in corpore sano, que era un desig, no una afirmació”. De les Odes, posa l’exemple d’aurea mediocritas, traduït com el dolç punt mitjà o el camí del mig daurat o... Ell ho ha traduït com àurea equidistància: “És una expressió dedicada a un polític que és un grimpador i que al cap de quatre anys caurà en desgràcia. Per això em semblava que àurea equidistància era més precís. Ja sé que hi haurà qui em criticarà perquè, amb aquest canvi, destrosso una tradició de mil·lennis, però jo ho veig així. M’aparto del cànon perquè intento obrir els ulls als costats”, conclou.