Cadascú tocant la seva pròpia lira

Al’article “Temps de confrontació”, que vaig publicar el passat 24 de gener, recordava un editorial del Financial Times que considerava que a Espanya “l’ambient polític estava carregat” i que “semblaven haver tornat l’hostilitat i la polarització que van precedir la Guerra Civil”. En les meves reflexions remarcava la gravetat de la situació espanyola a causa de la confrontació permanent i la polarització amic-enemic. I acabava postulant ingènuament la necessitat que el Govern central i l’oposició, assumint les fortaleses i les debilitats de cada un, afrontessin junts els reptes i les obligacions que estaven per sobre de tots dos.

Si el panorama del mes de gener passat era desolador, el d’avui, afectat per la pitjor crisi des de la Guerra Civil, és tremendament desmoralitzador i enervant. Ho és, per descomptat, pel que fa a les víctimes directes de la pandèmia. Però més enllà de l’elevat cost en vides humanes, crec innecessari reiterar la infinitat de diagnòstics en els quals sustento la meva angoixant reflexió sobre la severa magnitud de la pertorbació econòmica i social desencadenada. El nostre país ha estat un dels colpejats més durament tant per la mateixa crisi sanitària com per l’impacte sobre l’activitat econòmica. A més, algunes característiques de la nostra economia fan que aquesta sigui més vulnerable que la d’altres països. Entre les quals, el pes del sector del turisme, la reduïda mida mitjana de les empreses i l’elevada temporalitat en l’ocupació. Precisament els efectes sobre l’ocupació han estat demolidors i la falta d’ingressos a moltes llars agreuja l’anàlisi assoladora que el relator de l’ONU per a la pobresa Philip Alston va fer sobre Espanya a principis de febrer, després d’estar al llarg de deu dies visitant sis de les seves comunitat autònomes. Els estalvio, per conegudes, les previsions sobre la caiguda del nostre PIB, l’increment del dèficit i l’augment del deute públic. En cas de continuar així, la pandèmia anirà agreujant les desigualtats fins a trencar les costures del nostre model social i de la nostra preuada convivència.

Davant d’aquesta diagnosi alarmant, seria molt demanar que els nostres representants polítics s’esforcessin a no augmentar amb el seu comportament l’angoixa dels ciutadans? Que assumeixin que l’actual crisi no és ni d’esquerres ni de dretes? Que busquin fórmules de cooperació i col·laboració en les grans qüestions d’Estat i que generin assossec i confiança en la societat? La confiança és molt important. Fukuyama (Trust, 1995) afirma amb raó que una de les lliçons més importants que podem aprendre examinant la vida econòmica és que una única característica cultural aglutinant condiciona el benestar d’una nació, així com la seva capacitat per competir: el nivell de confiança inherent a la societat. Necessitarem molta confiança entre nosaltres i en les nostres institucions per sortir de la crisi. I, sens dubte, no és precisament confiança el que avui ens inspiren una gran majoria de dirigents polítics.

Aquesta falta d’esforç i gestió política està traslladant el protagonisme de les institucions al carrer. Sembla com si nou anys després, als indignats del 15 de març del 2011 (per cert, avui al Govern espanyol) els hagués sorgit un moviment reflex, per bé que diametralment diferent (i qui sap si no seran ells els que els substituiran en un futur pròxim en aquest mateix Govern). Res que contribueixi a la deslegitimació de les institucions no pot considerar-se virtuós, quan més legitimades se les necessita. Sense perjudici que totes les accions i les omissions que acompanyen la creació d’un enemic interior provocaran una fractura social de conseqüències incalculables. A la història llunyana i recent em remeto.

No es pot abdicar de la política o convertir-la exclusivament en un instrument de confrontació. Això no implica, per descomptat, convertir la necessitat de l’acord, la col·laboració o la cooperació en una exigència d’adhesió. Els acords s’aconsegueixen sobre continguts. I tot s’hauria de poder negociar. Sé que demanar unanimitat sobre les teòriques alternatives econòmiques per sortir de la crisi seria una ingenuïtat. Però no hauria de ser-ho aspirar a una majoria àmplia i central sobre les vies de sortida i els seus efectes econòmics i socials. No es tracta, com bé assenyalava aquest mateix dilluns a La Vanguardia el filòsof Daniel Innerarity, de “suspendre el pluralisme polític”, sinó de “suavitzar l’element competitiu de tota societat pluralista”. Però aquí, malgrat això, cadascú va a la seva. En lloc d’actuar tots a l’una, cadascú va tocant la seva pròpia lira, com Neró mentre Roma cremava.

En una xerrada de Ted Talks, el pensador i best-seller Yuval Noah Harari es preguntava per què els humans controlen avui el món. I la seva resposta era que els humans són els únics que poden cooperar flexiblement i en massa. És molt demanar que aquest tret singular de la humanitat sigui també present en aquells als quals hem atribuït la nostra representació en les institucions?

No és precisament confiança el que avui ens inspiren una gran majoria de dirigents polítics