Barcelona: ara més que mai
Crisi, desastre mediambiental, col·lapse financer, fi del món: en els últims quinze anys sembla que hem naturalitzat el llenguatge catastrofista. Només cal anar a una llibreria i passejar la mirada, obrir un diari o engegar el televisor per adonar-se que totes aquestes paraules ressonen en l’espai públic, omplen les converses i donen forma als imaginaris socials d’aquest primer quart de segle XXI. Hannah Arendt deia que una manera de determinar el naixement d’un fenomen general és captar el moment que apareix la paraula que el designa. Aquests últims dos mesos una nova paraula ha aparegut en el nostre vocabulari: pandèmia.
Fins fa ben poc, a la majoria de nosaltres ens sonava a èpoques remotes, premodernes, aquells temps en què la medicina encara no s’havia instituït com una ciència autònoma dels afers divins i màgics. Avui l’associem principalment a la crisi sanitària i a la crisi econòmica. Més enllà o més aquí del caràcter biomèdic de la definició de pandèmia, és una paraula que ens podria ajudar a comprendre altres fenòmens que prenen forma des de fa anys. Podríem parlar de la pandèmia dels avions low cost, del turisme massiu, de les pantalles de silici, de les llavors transgèniques i segur que me’n deixo moltes. Pandèmies que han constituït i han accelerat una dinàmica global basada en el trànsit massiu de persones, recursos i matèries.
Sembla ser que la pandèmia vírica ha portat amb ella un toc de realitat a la situació, fent aparèixer les contradiccions internes del règim econòmic en què vivim, globalment però sobretot localment. Una ciutat com Barcelona, però com tantes altres europees, s’adona ara que s’havia organitzat entorn d’una ocupació econòmica basada en l’anar i venir de turistes i en esdeveniments empresarials com el Mobile Congress i de l’entreteniment com els festivals Primavera Sound o Sónar. I ara s’exclamen i es pregunten: què fem ara? Consignes de l’estil “Compra de proximitat”, “Consumim km 0” s’han convertit en la punta de llança de les retòriques locals del Govern i les empreses. El recurs d’interpel·lar la responsabilitat de la societat civil davant d’un estat d’urgència socioeconòmic com el que se’ns dibuixa en un futur immediat no és una novetat. En vam ser testimonis el 2011 amb la crisi de les hipoteques. Però la responsabilitat ha de ser mútua i al “comprem proximitat” hauríem de respondre amb una pregunta: quan s’acaba la retòrica i comença la pragmàtica? O en altres paraules: ara ens reclamen! Quan ens oblidaran? Aquest estiu o el que vindrà? Quan tornin les masses de turistes a consumir la Rambla? Quan obrin el Park Güell i la Sagrada Família al turisme? Quan la fruita trossejada i plastificada torni a ser el producte estrella de la Boqueria? Hem de fer de cangur del patrimoni fins que tornin els actuals propietaris de la ciutat?
La qüestió espacial del localisme s’ha de formular des d’una perspectiva temporal, si no les respostes a “què cal fer” i “com s’ha de fer” són mers fantasmes retòrics.
La temporalitat de les crisis, dels estats d’urgència o l’alarma pandèmica imposa una precarietat reflexiva que es manifesta en la mobilització a curt termini i en l’esperança cega d’un retorn a la normalitat. Però el passat no ha estat mai normal i aquesta associació pot desencadenar retòriques extremistes com hem pogut veure en països com la Gran Bretanya, els Estats Units, el Brasil, França i tants d’altres. És una clàssica estratègia de la ultradreta i del conservadorisme més ranci el fet d’apel·lar als orígens en moments de crisi. I, d’altra banda, l’esquerra socialdemòcrata es va abraçar tan fort a la idea moderna de progrés que quan aquesta s’ha convertit en sinònim de creixement desorbitat, destrucció mediambiental i augment de les desigualtats globals s’ha quedat òrfena, perduda entre dualismes de la modernitat política que ja no són operatius. L’esquerra està desorientada, perquè no acaba de trobar un projecte de futur inscrit sobre la terra ferma: la dels actors que hi viuen i la recorren i en tenen cura.
No volem un retorn a la normalitat ni una nova normalitat, sinó formular un nou model de ciutat. Ara més que mai. Per elaborar una organització pragmàtica d’una ciutat basada en l’impuls del consum i dels projectes locals s’han de tenir en compte els ritmes dels actors i agents que configuren el teixit local. I aquests ritmes, com tots sabem, no són els de Monsanto, EasyJet ni els d’Amazon, sinó que són heterodoxos i heterogenis, fluctuen i s’impregnen els uns als altres. Aquesta riquesa rítmica, contra l’estandardització dels monopolis globals, hauria d’estar sostinguda per polítiques pragmàtiques que regulin l’espai urbà des d’una perspectiva temporal: tant en la projecció a llarg termini com en l’atenció dels mateixos ritmes urbans. Serà en aquest moment que podrem preguntar-nos, societat civil i institucions polítiques, “què cal fer” i “com” afrontar la crisi pandèmica i alhora formular la pregunta que ens haurà d’acompanyar sempre: en quina ciutat volem viure?