El secret del test
No es parla del tema, però a casa estem criant unes cinc abelles. A l’estil passiu. Fem els ulls grossos. Contenim el nostre instint destructor –tan excitat avui dia– des que vam notar el brunzit de la mare de l’assumpte, quan menjàvem plàtan al balcó. Ningú no va utilitzar la violència en veure que aquella abella, vol va i ve, es ficava en un foradet misteriós, amb trossos de fulla verda entre les potes, a la terra del test de les margarides pansides. Ni quan ressorgia i emprenia un nou vol, per tornar amb un altre retall de fulla d’algun balcó menys ressec. Un d’aquests vergers casolans, que no deu ser gaire lluny, on una dona en pijama, regadora en mà, observa les fulles rosegades de la seva millor planta. Potser un roser. O un lliri. Tot rosegat.
Aquí, abandonats a aquest sequeral de dent de lleó, margarida espontània o el que vingui, ens fem discretament amb aquest test que ara amaga quatre o cinc larves en plena metamorfosi. Cada una en la seva petita cel·la independent del niu cilíndric subterrani, d’uns 8 mm per 4, segons els experts. Fet amb trossos de fulles del lliri de la dona del pijama, retallats amb compte de no tocar el nervi de la planta per no fer-la malbé, perquè l’abella no és idiota i cuida el seu hàbitat amb la mandíbula. Allà hi ha les cries, potser encara bastant amorfes, amb aquella voracitat corcada que se’ns podria aparèixer en somnis, engolint el pol·len que els va deixar la mare quan va pondre els ouets. La Megachile que va escollir aquest test absurd per a la seva gran obra secreta de creació. Una ostentació d’enginyeria que va realitzar ella sola, després que el mascle que la va festejar i va prenyar, entre vols acrobàtics, la deixés vídua per mort natural, si és que això es contempla des d’una òptica himenòptera. Jo tampoc no li demanaria a una abella que intentés explicar la meva vida.
El cas és que resistim les temptacions de portar el test a un terraplè, i fins i tot trepitjar-lo, abans que les abelletes ens saltin al coll, inspirats per l’actualitat rabiosa que no comentarem ni de passada. Alguna mena de cosa existencial ens porta a assaborir el secret del test amb les larves que, per més que ara es cargolin allà a baix, sortiran a pol·linitzar. Potser per aquest forat que encara es veu a la terra, si t’hi fixes. El mateix que va excavar la seva mare, per introduir els trossets de fulles del lliri de la dona en pijama, a qui, des d’aquestes línies, ens agradaria convidar a prendre alguna cosa al balcó del test en estat de bona esperança.