“Caus en l’abisme una vegada i una altra”
Cada pas que fas sembla una victòria, però després els símptomes tornen; encara tinc moments en què estic destrossada físicament”
De la mateixa manera que l’Ermengol, Sílvia Soler (52 anys) també va viure un moment en què va pensar que havia complert el cicle de la malaltia. Els símptomes es van atenuar. Però, per a la seva desesperació, pocs dies després van tornar a aflorar.
Hi ha dies que et trobes bé i ho vols aprofitar; això sí, sense gastar gaire energia, perquè és possible que la necessitis l’endemà”
I així, en aquesta espècie de “muntanya russa”, com ho defineix ella mateixa, viu des del 18 de març.
“Cada pas que fas sembla una victòria, però després tornes a caure en l’abisme”. La llista de símptomes que ha patit, i alguns que encara pateix, és infinita: “He tingut ofec, febre, dolor muscular, falta de gana, pèrdua d’olfacte i gust, conjuntivitis, al·lèrgia a la cara (em van aparèixer
M’he passat un mes sencer aixecant-me del llit només per beure aigua, anar al lavabo i prendre un brou calent”
panses, que gairebé no em deixaven ni menjar), descomposició... Vaig tenir tots els símptomes possibles. Em feien el seguiment per telèfon; no em visitaven presencialment”.
En aquests gairebé dos mesos i mig que fa que té símptomes associats amb la Covid-19, ha anat tres vegades a l’hospital de Viladecans (ella viu a Castelldefels). La primera, que va tenir lloc l’1 d’abril, li van detectar “una pneumònia lleu al pulmó esquerre”: “Tenia infiltrats al pulmó, cosa que determina la presència del virus”. Li van receptar paracetamol per fer baixar la febre, però no li van practicar cap PCR. “En aquells moments, amb els hospitals saturats, si no estaves prou malament, t’enviaven a casa”.
Dilluns de la setmana passada, 46 dies després d’aquella primera visita a l’hospital, li van fer la PCR. Ha donat negativa. “El meu metge m’ha dit que segur que he tingut la malaltia; el que passa és que les proves s’estan fent totalment a deshora”.
Explica que durant el seu particular calvari, que encara no s’ha acabat, ha estat, per posar un exemple, 18 dies consecutius a 38 de febre –“M’apareixia a la nit”– i 56 dies seguits afònica. “Els símptomes persisteixen. Passes uns dies bé però després tornen”. Assegura que ara està una mica millor, però continua tenint dies que es troba “destrossada físicament”.
Malgrat que es defineix com una persona “psicològicament forta”, admet que els efectes persistents de la malaltia li estan deixant empremta. “Hi ha dies que et trobes bé i ho vols aprofitar; això sí, sense gastar gaire energia, perquè és possible que la necessitis l’endemà”.
Malgrat el resultat negatiu de la prova diagnòstica, la seva doctora encara no li ha donat l’alta. “La fatiga crònica, l’afonia i el dolor articular persisteixen, no s’aturen, arrossego molt dolor a l’espatlla dreta”.
Està convençuda que, “si els hospitals no haguessin estat tan plens”, casos com el seu haurien acabat en ingrés, de manera que entén que la seva salut hauria millorat amb la medicació que li haguessin pogut administrar. Lamenta que ella només ha estat a base de paracetamol. “Hi va haver un moment –reconeix– que vaig prendre azitromicina. Me la va receptar una amiga que és doctora per evitar, va dir ella, que em sorgís una pneumònia doble”.
Només surt de casa per caminar una mica i anar a comprar. Vivint sola com viu, explica que ha tingut sort del seu grup d’amics durant tot aquest temps que ha estat aïllada. “M’he passat un mes sencer aixecant-me només per beure aigua, anar al lavabo i prendre un brou calent. Els meus amics m’han anat a comprar, m’han portat menjar ja cuinat perquè no hagués de cuinar”.
Admet la seva preocupació per les conseqüències que pot portar aquest llarg període amb símptomes. “No sabem com pot afectar el nostre cos. No sabem si pot perjudicar òrgans com el fetge o els ronyons”, explica.