El Jamboree ens posa a ballar
Hi ha res més absurd que assistir, després d’onze setmanes i mitja de confinament, a un concert de funksoul i no sentir-se amb dret a ballar? Situacions més estranyes portarà la nova normalitat pandèmica, però el d’ahir a la nit al Jamboree, amb la vibrant Clarence Bekker Band traient fum –primer concert amb públic a Barcelona i potser a Espanya–, va ser un necessari bany d’optimisme que a estones va derivar en catarsi interrupta.
Trenta persones assegudes de manera escalonada es movien, i les cadires, intentant xiular i cridar a través de les mascaretes cada vegada que l’explosiu mostrari de negritud musical arribava a un punt àlgid. “Yeah, yeah, yeah!”, corejaven encoratjats pel cantant holandès, un habitual de la sala i establert en aquest racó de la Mediterrània. “Després d’onze setmanes a casa estem al màxim, no?”, cridava el músic des de l’escenari, flanquejat per quatre autèntics emmascarats, sobretot l’extraordinari guitarra, que amb la mascareta de Mas i Mas arrodonia el seu abillament de malfactor, amb barret amb cordill, armilla negra... a punt per atracar el tren de les 3.10 h.
Joan Mas, el propietari de la sala i de Tarantos i Moog –més atracat que atracador– ha decidit que és hora d’obrir. Com sigui. No és que li hagi de reportar cap benefici, al contrari, sembla que la desinfecció ja “li ha costat més del que hi pugui guanyar”, però sí per donar moral. “I que consti que la resta no han obert perquè és impossible”.
Abans de començar el concert expressa el seu malestar amb la ministra de Treball, que parla dels empresaris com si fossin milionaris que “contracten personal quan el necessiten i quan no, l’acomiaden”. “És increïble com pot dir una cosa així i ningú no es queixa”, diu recolzat a la barra d’un bar que no obrirà, ja que en aquesta fase de desescalada no estan permeses les copes als locals de música. “Jo no he aixecat l’ERTO; he obert amb l’ajuda dels meus fills, com fan molts restaurants. Perquè, si ara em fan obrir i pagar el personal, no aguanto ni dos mesos pagant impostos, subministraments...”.
A l’escenari, Clarence Bekker ja ha dedicat al coronavirus el Hit the road Jack... i no tornis més), el clàssic de Ray Charles. I un parell de cançons més tard recorda el seu amic i percussionista Malic, que va morir de Covid-19, amb una emocionada versió del Hallelujah de Leonard Cohen. I encadena amb una sorprenent imitació de timbre i color vocal d’Otis Redding a Try a little tenderness. La gent embogeix. Els que havien vingut a cobrir l’esdeveniment per als mitjans, amb tota mena de prevencions sanitàries, estan ara suant a les cadires, cridant i xiulant darrere les mascaretes. Costa no aixecar-se i donar-ho tot, com Clarence en escena, amb el seu Mr. policeman a ritme reggae o el seu I wanna fly d’olor country.
“Potser val la pena morir-se amb
La Clarence Bekker Band protagonitza un dels concerts amb públic en l’Espanya de la desescalada
una glopada de Clarence”, diu de broma Joan Mas, entre desesperat i divertit. Ja no hi ha marxa enrere. Clarence actuarà cada dijous al Jamboree a partir d’ara, i el divendres i el dissabte s’improvisarà amb altres músics de quilòmetre zero.
S’acosta el final. Clarence funkeja amb Does anybody really know what time it is?, i la resposta és corejada per la trentena de bojos lligats a les cadires: “Who cares what time it is”. Lligaments imaginaris de què es desfan a ritme de She’s a maniac maniac..., pur ambient Falshdance. I per tornar les aigües al seu curs i poder sortir ordenadament, Bekker es transforma en Bob Marley i brinda un balsàmic Could you be loved.