Posar-se la mascareta
L’obligatorietat de portar mascareta ha coincidit amb unes temperatures inusualment altes. Això dificulta la comoditat a l’hora de dur-les. Als que a més a més portem ulleres ens obliga a desenvolupar tota una tècnica per no entelar-ne els vidres. Cal establir un corrent intern d’entrada i sortida de l’aire que no creï condensacions sobtades sense deixar de complir la normativa. L’altra qüestió té a veure amb el cordill o la goma que serveix per subjectar la mascareta i adaptar-la a les orelles. Si és de goma ampla, dependrà de la mida del cap i la tibantor proporcional. Si és de cordill, propicia algunes variacions que, encara que només sigui per passar l’estona, convé comentar. S’observen dues grans tendències. Primera: adaptar el cordill respectant l’estructura natural al voltant de l’orella. Segona: fer un llaç, de manera que el segment de cordill que sembla que hauria d’anar per la part superior del pavelló auditiu vagi per sota (i viceversa). Encara no detecto cap correlació estadística entre aquesta escola de subjecció de mascareta i el fet de portar arracades o ulleres, però sí que diria que té més predicament entre les dones que no pas entre els homes (que ja se sap que som més primaris i previsibles).
Aquesta creativitat del cordill amb, diguem-ne, folre i manilles m’ha fet pensar en el cordill dels io-ios. Per les
El cordill que subjecta les mascareta em fa pensar en el fil d’aquell joc anomenat io-io
noves generacions: el io-io era un joc extraordinàriament popular format per dos discos petits, un eix i un fil (o un cordill) que, en funció de l’habilitat del jugador, els feia pujar i baixar. En casos sofisticats, el jugador ja no es conformava amb dominar el moviment ascendent i descendent dels dos discos el màxim temps possible i creava tota una sèrie de figures més properes al malabarisme que a la destresa. Mentre els discos giraven, el fil es feia servir per imitar animals, idees o actituds i així enlluernar la concurrència. Aleshores els jocs no eren com les pantalles actuals. Gairebé sempre l’espectacle era rotatori, de manera que partíem de l’admiració del virtuós i, en acabat, ens tancàvem a assajar i perfeccionar l’habilitat. Conseqüència pavloviana: cada vegada que veig el cordill de la mascareta que en comptes de seguir el camí més estructuralment lògic fa una giragonsa creativa al voltant de l’orella me’n recordo dels virtuosos del io-io. No ho he dit, però ser massa virtuós creava enveges malsanes i situava els més hàbils en un estadi que els convertia en figures fàcils d’odiar. Per sort, encara no he detectat cap odi tipus sessió de control parlamentari relacionat amb la manera de posar-se la mascareta. L’altre dia, comentant-ho amb un veí, em va explicar que la giragonsa al voltant de l’orella crea una aerodinàmica diferent, i que això facilita la fluïdesa respiratòria. No sé si creure-m’ho però em recorda una frase que el meu germà sempre deia quan menjàvem botifarra: “El millor de la botifarra és el cordill”.