“Soc una persona entossudida en l’ofici de viure”
Manolo García deixa aparcat momentàniament el front musical per capbussar-se en el seu també intens vessant literari, a què ha donat forma a El fin del principio (Aguilar), un volum que aplega poemes inèdits, dibuixos i pintures. Al llarg de 250 pàgines l’artista del Poblenou demostra la seva capacitat reflexiva, irònica, solidària, crítica, ecològica..., en un moment que el dota d’una rellevància tan oportuna com necessària. El llibre apareix demà i pràcticament un mes abans del seu doble àlbum en directe de la gira acústica de l’any passat.
Com sorgeix aquest projecte poètic? Ara són temps més calmats i escric moltíssim; algunes d’aquestes poesies em serveixen per a les cançons que vaig component i d’altres es van acumulant. Vaig fent tries, però el que va quedant em sembla que es podria compartir. Jo sempre he estat un lector compulsiu, però els últims anys m’he adonat que no puc estar sense escriure els meus poemes, les meves petites cosetes, les meves reflexions. Surt d’aquí.
Segueix cap mètode a l’hora de posar-se a escriure?
Són sobretot poemes de viatges i també fruit de la desubicació interior en què tots ens trobem en un moment donat, sotmesos pel tipus de vida majoritàriament urbana que portem. Són 200 textos escrits els dos últims anys que parlen de qui som, on anem, d’on venim, i al final la conclusió de totes aquestes preguntes es poden resumir en dues frases de Siniestro Total: “Ante todo mucha calma” i “¿cuándo se come aquí?”. Aquests són, per a mi, els lemes de la temporada, i les altres coses són supèrflues. Dit d’una altra manera: escriure, llegir, pintar o cantar són aliment de l’ànima, medecina per a l’esperit. Som com xamans de la tribu, i a més la teva proposta artística et dona vida, bon rotllo; et sents el rei del mambo.
Qui llegeixi El fin del principio com creu que definiria el seu autor? Una persona que no em conegui veurà que soc vehement, molt entossudit en alguna cosa, apassionada; quan em poso en alguna cosa m’hi implico a fons, no l’abandono, i sobretot veuria una persona entossudida en l’ofici de viure, encara que soni cursi. Sempre he tingut aquest afany d’ingenu, del nen que vol moltes coses, sabent que moltes no són certes. Crec que soc una persona lliurada a tot.
En aquest llibre crida l’atenció el
Sí, és cert. Als meus llibres Vacaciones de mí mismo i El fruto de la rama más alta els dibuixos tenien una gran importància, mentre que aquí, en canvi, he pretès exercir de poeta de debò. Els autors de música ho som una mica: llancem emoció als quatre vents i sempre toques algú, i ara he volgut ser poeta. La intenció d’aquest llibre és compartir uns textos, uns paisatges interiors, unes reflexions, i que els dibuixos il·lustrin una miqueta i que no sigui al revés.
I sobre quins temes se sostenen ara aquests textos?
El pas del temps, la necessitat de viure el present –cosa que, per cert, faig força bé–, el poder dels sentiments humans quan són de suma i com de letals que poden ser si són de resta, i un cinquè tema seria l’amor a la natura. Sense oblidar, per descomptat, la ironia i que soc un escèptic participatiu.
Hi ha poca crítica política directa en la seva poesia, no creu?
T’he de confessar que soc molt donat a rebutjar el poder, i en això tinc el meu puntet llibertari. I a ells, entre cometes, els encanta organitzar-nos, manarnos, dirigir-nos. El poder l’he qüestionat sempre des de molt petit, encara que cap revolució no serveixi de res.
El que no ha canviat pas és la . seva aversió cap a les maquinetes, els adminicles tecnològics.
La maquineta t’esclavitza i a més estàs treballant i pagant: cobren mòbils caríssims i ells a més els utilitzen per controlar-te i saber on ets i què fas. Jo ho sento, digue’m antic, carca, avi... M’importa un rave, però soc un romàntic sense remei: vull platges, mar, una cerveseta, coses senzilles infal·libles que són barates i boníssimes. Només es viu un cop i no obeiré una màquina de merda.