“Només ens en sortirem amb una inversió en infraestructures”
Edat? Calculo que em queden 20 anys, almenys, d’investigar i aprendre. Vaig néixer a Nova York, on vaig tenir una excel·lent educació pública. Soc acadèmic de la Racef. Vaig viure a la casa d’Einstein a Yale i avui estic confinat a Harvard, però treballo més que mai. Les pantalles són les noves oficines
Què ens recomana per sortir d’aquesta crisi pandèmica? Jo crec que no serà suficient amb injectar liquiditat. No n’hi ha prou tampoc amb donar ajuts econòmics als aturats. Ja tenim els diners; però ara cal treballar units per invertir-los creant ocupació i confiança per a tothom. Només així tornarem a creure en el futur.
Com?
Hem d’invertir massivament a la UE i als EUA en un immens pla de creació de noves infraestructures per frenar el canvi climàtic amb energies renovables i salvar el planeta mentre salvem les nostres economies.
Per què no n’hi ha prou amb injectar diners en el sistema per evitar la deflació? Vostè ho ha dit, la deflació és el gran perill ara: que la gent tingui por de gastar i guardin els diners fins a dessagnar l’economia per inanició i que, al final, acabem quedantnos tots sense res.
És el perill de totes les recessions.
I és molt més difícil de prevenir i gestionar que la inflació: hem d’aturar la deflació.
Per què construir infraestructures? Perquè les infraestructures per a les renovables són l’únic futur possible per al planeta: el fet de pensar-hi i convertir-ho en ocupació ens tornarà la confiança.
Per què n’està tan segur?
Miri, aquesta crisi és totalment diferent del que ja hem estudiat. No tenim cap model econòmic per orientar-nos.
D’això se’m queixaven aquí els Nobel Stiglitz i Kydland, de la Reserva Federal. Però tots sabem que la inversió pública continua sent el creador més gran de confiança econòmica que coneixem i s’ha demostrat una vegada i una altra en la història.
Com sap que necessitem tantes infraestructures?
Als EUA és clamorós l’estat deficitari de les nostres autopistes i aeroports, però a més hi ha la necessitat de canviar-les per frenar el canvi climàtic i introduir energies netes. A cap país en sobren.
A Espanya ja tenim infraestructures. Però s’han adaptat a les renovables? Han reconvertit les ciutats? Podrien potser crear llocs de treball apostant pel futur del planeta i dels seus fills?
I generaríem dèficit i després deute: qui ho pagaria, tot això?
Els tipus d’interès són pràcticament zero ara mateix per a tothom. Els governs de la UE i els EUA podrien crear milions de llocs de treball amb un deute molt sostenible, que seria eixugat a mitjà termini per la riquesa generada per aquests salaris en ser gastats i invertits en altres negocis.
És la recepta clàssica dels multiplicadors keynesians: encara funcionaria?
Si es fa bé, funciona i, a més, avui tenim els instruments per finançar-la.
No només es necessita liquiditat, per a aquest pla calen dirigents amb talent.
Correcte. I aquesta és la meva gran preocupació, és una recepta que necessita governants disposats a treballar dur i amb una gran capacitat tècnica per supervisar grans obres.
Sense corrupteles.
Però hem d’intentar-ho. No li ocultaré que l’Administració dels Estats Units ara mateix no m’inspira gran confiança.
I els governs de la UE i de Brussel·les? La cancellera Merkel ha demostrat capacitat i té un gran suport popular a Alemanya. Si sap veure-hi més enllà –i ara sembla que ho ha après– del dogma del dèficit zero.
La necessitat unirà finalment la UE? Macron em sembla molt capaç també d’afegir-se a l’esforç de futur. I sembla que s’entenen junts: el pla de 750.000 milions de la UE va en la direcció correcta, però tots en necessitem molts més i, sobretot, molta mes gestió i més ambiciosa.
I als EUA?
No veig Trump i els seus en aquesta tessitura, i no ha demostrat un gran talent en la gestió de la pandèmia, sinó tot el contrari.
Llavors...?
Tinc esperances, perquè no queda tant per al novembre i les eleccions presidencials.
Però Wall Street ja està pràcticament recuperat del virus.
Perquè aquesta crisi és diferent. Normalment les recessions venen precedides d’una greu crisi financera i els bancs cauen i encomanen a l’economia del carrer i petits negocis i, al final, destrossen l’ocupació.
I ara en què és diferent?
En què va a l’inrevés. La pandèmia ha devastat l’economia del carrer i els petits negocis, però les grans finances, amb l’ajuda de l’Administració i la liquiditat ingent de les autoritats monetàries, han trampejat el temporal. És una recessió a la inversa.
I què passarà?
Que aquesta recuperació, si només és financera, no podrà sostenir-se i acabarà arrossegant la borsa a mitjà termini. O llancem aquest gran pla d’inversions públiques ara o ho passarem malament als Estats Units i a Europa ben aviat.