Deslocalització i política industrial
Terrible notícia. No per menys esperada, menys dolorosa. I tant per al futur industrial català com, molt en particular, per als més de 20.000 ocupats, i les seves famílies, que perden la feina. Què ha passat? Hi ha qui s’amagarà darrere d’adversos, i molt reals, factors externs: irrupció del vehicle elèctric, creixent pes d’Àsia, globalització i batalla per la productivitat, Covid-19 i un renascut nacionalisme. França, per exemple, acaba d’aprovar ajuts per 8.000 milions per revitalitzar la seva indústria automobilística i relocalitzar plantes al seu territori. Afegeixin els problemes específics de Nissan-Renault, després de l’escàndol de la detenció del seu director general, Carlos Ghosn.
Però aquest és el món en què ens ha tocat viure. I utilitzar-ho per lamentar-se d’una mala sort sobre la qual no podem actuar no és excusa. La sortida de Nissan cal entendre-la en clau interna i, en particular, inscriure-la en una perspectiva de llarg termini que molts no han volgut veure. O no els ha interessat considerar.
A finals dels noranta, Catalunya havia recuperat part de les pèrdues industrials de la crisi energètica, i figurava entre les regions amb més pes industrial a Europa, juntament amb les alemanyes,
En aquest món en crisi i en contínua transformació, la competència és simplement ferotge; i els polítics no estan en mode productivitat
franceses o del nord d’Itàlia. Dissortadament, aquella situació no es va mantenir gaire temps: aviat van començar les deslocalitzacions i, a mitjans de la passada dècada, havíem cedit ja posicions de forma alarmant. I ens superaven no només els tradicionals hubs, sinó noves àrees de localització industrial a Polònia, Txèquia, Hongria, Bulgària o Romania. I encara que és cert que els últims anys vam recuperar pols, no ho és menys que continuen amb nosaltres les bases que van propiciar aquell declivi: problemes crònics en el creixement, en qualitat i quantitat, dels factors de la producció (treball, capital físic, infraestructures i tecnologia) i, per tant, de la productivitat.
Cert que poc podem fer en un món de gegants. Però el que sí que hauríem d’haver fet és crear les millors condicions per atreure i mantenir inversió. Això de no plorar per la llet vessada és només veritat en part i, com sempre, una mitja veritat és una gran mentida: si no aprenem dels errors tornarem a repetir-los. I, entre ells, i amb dèficits en infraestructures, formació de l’ocupació i investigació, la tensió política catalana dels últims anys no ha creat l’ambient més propici per generar els consensos que exigeix una política industrial que mereixi aquest nom.
Nissan és un avís, un llampec estiuenc en una tarda tranquil·la que anuncia la tempesta que s’acosta. O, si ho prefereixen, un toc d’alerta que ens paralitza perquè ens adverteix de problemes futurs: en aquest món en crisi i en contínua transformació, la competència és simplement ferotge. I, en aquesta tessitura, està en mode productivitat la nostra classe política? Em temo que no. Ni a Barcelona, ni a Madrid.