“És paradoxal, però el TC alemany va facilitar el pla d’ajuts”
Bruno Le Maire, ministre d’Economia i Finances francès
Bruno Le Maire (1969) és un arquetip de l’elit econòmica i cultural francesa que ara, com a ministre d’Economia, és molt actiu a Brussel·les intentant reforçar l’eix franco-alemany. Satisfet per la proposta de pla de recuperació, lloa el paper de Merkel, que veu com una reacció a la sentència de Karlsruhe, i demana als quatre frugals que revisin la seva oposició. És una entrevista amb La Vanguardia i diversos mitjans europeus.
Considera que l’import del pla de recuperació i les condicions que comporta són prou garantia per permetre països com França, Espanya i Itàlia, recuperar-se de la crisi?
Sí, la meva resposta és clarament que sí. Crec que és l’import correcte en el moment correcte que demostra que la Comissió Europea i els estats membres responen amb una suma proporcional a la gravetat de la crisi. La qüestió clau ja no és la suma global, sinó l’entrada en vigor d’aquestes propostes. Això serà decisiu. I és per això que demano als quatre estats membres que encara s’oposen a revisar la seva valoració i afegir-se a la proposta de compromís de la Comissió Europea, perquè és el millor que podíem esperar. Necessitem que entri en funcionament com més aviat millor per ajudar-nos a una ràpida recuperació econòmica, perquè, en aquestes circumstàncies, tres mesos poden marcar la diferència.
Com va aconseguir França convèncer Alemanya de donar suport al pla?
Jo saludo la valentia i el sentit de la història demostrat per Angela Merkel. La cancellera va tenir el coratge d’acceptar deute comú europeu i això va permetre un avenç en les discussions prèvies a la proposta de la Comissió. Dins de 20, 30 o 40 anys, els historiadors diran que Angela Merkel va tenir la valentia per afrontar la crisi més greu en l’era moderna d’Europa i acceptar una cosa que cap altre govern alemany no havia acceptat abans.
Però què és el que va fer canviar la posició en Berlín?
Aquest canvi és també el resultat de tres anys d’estreta cooperació entre França i Alemanya i el resultat de la nostra credibilitat europea des del discurs europeu del president Macron a la Sorbona, el 2017. Més recentment, altres elements hi han intervingut. Primer, nosaltres vam proposar de captar deute a nivell europeu només per finançar el pla de recuperació i no per mutualitzar deutes del passat. Després, les empreses alemanyes van pressionar el seu govern per acceptar una resposta comuna europea. Aquestes empreses tenen cadenes de valor que actuen a tot Europa i saben com de crucial és que hi hagi una ràpida reacció econòmica a tot Europa. Finalment, la decisió del Tribunal Constitucional de Karlsruhe sobre la política monetària del BCE va canviar la perspectiva política. Paradoxalment, va reforçar la necessitat d’una resposta pressupostària europea encara més forta i va pesar en la decisió alemanya. La cancellera i el ministre Olaf Scholz van ser conscients del risc i van decidir prendre una decisió política molt important. Berlín va donar suport a la proposta francesa per protegir l’eurozona.
Què passarà si els quatre frugals continuen oposant-se al pla?
La proposta de la Comissió ja suposa un compromís i un punt d’equilibri. La gran majoria de països han donat la benvinguda al pla. Tenir una mica menys d’ambició seria un profund error polític, econòmic i financer, i desafortuna-dament, aquesta crisi és la pitjor que hem experimentat en la història recent. A més, estic convençut que hem de mantenir aquest nivell d’ambició. Afegiria que és una proposta molt intel·ligent amb una barreja de crèdits i transferències, la qual cosa respon a les preocupacions d’aquests països .
Ara començaran les negociacions entre els 27. Quines són les línies vermelles de França?
La nostra prioritat ara ja no és canviar les bases de la proposta sinó adoptar-la com més aviat millor. Vista la gravetat de la crisi, no podem permetre’ns cap retard en el desemborsament d’aquests fons, que seran indispensables per a molts països. En aquestes circumstàncies, tres mesos poden marcar les diferències. Han d’estar disponibles abans de gener del 2021. En realitat, queden quatre països amb els quals aquestes negociacions seran molt difícils.
Els 4 països voldran alguna cosa, com mantenir els seus xecs.
Els xecs formen part de la negociació. Però, una vegada més, hem de decidir ràpid. No subestimem la gravetat de la crisi i del que ens espera. Hem esmorteït el xoc amb els mitjans de cada país, però això no ha de disfressar la realitat de la situació econòmica i social. Tenir cent mil, cinc-cents mil, un milió d’aturats de més en algunes setmanes o mesos és el que ens espera a tots a Europa. Parem de discutir sobre els detalls quan ens cau un tsunami al damunt.
No tem que la condicionalitat del pla sigui inacceptable per a alguns països del sud d’Europa?
No hi ha condicionalitat estricta. És normal que la Comissió i els estats s’assegurin que el deute comú s’utilitza per afrontar la crisi. En una paraula, aquests diners no estan per finançar el funcionament dels estats. Són diners per ajudar els sectors més afectats, com el turisme, l’automòbil, l’aviació, el sistema hospitalari i les noves tecnologies.
Quan podran els països accedir al fons de recuperació?
Espero que el pla podrà adoptarse a començaments de juliol per entrar en vigor com molt tard a començaments del 2021. Però confio que els primers fons podran arribar abans de final d’aquest any. Entrarem en el més dur de la crisi. Cal ser clar. Tots hem esmorteït el cop, però veurem una acceleració de fallides, atur, dificultats d’ocupació. Parem de tancar-nos en els detalls quan ens cau un tsunami al damunt.
El pla es basa en la creació nous recursos, propis, però en els últims anys no se n’ha aprovat ni un de sol.
Crec que necessitem nous recursos. Hi ha diverses àrees de reflexió incloent una taxa europea als gegants tecnològics, que estan sortint més forts de la crisi. La taxa mínima per a les grans companyies pot aportar un recurs al pressupost. També dono suport a gravàmens que ajuden a lluitar contra l’escalfament global, com el de plàstics no reciclables, el mecanisme d’ajust del carboni i els drets d’emissió (ETS).
Nissan ha anunciat el tancament de la seva fàbrica a Barcelona. Sembla una conseqüència de l’aliança entre Nissan i Renault i la repatriació de la producció a França. I Renault també ha anunciat altres tancaments. Com veu el futur d’aquestes companyies?
Hem de ser conscients que el sector de l’automòbil s’enfronta a dos desafiaments molt importants. La necessitat d’invertir en el cotxe elèctric i l’autònom i com la crisi els està afectant. La indústria ha experimentat una caiguda de la producció del 80 o 90% en els darrers tres mesos. Renault té una sobrecapacitat que ha d’afrontar. Té la capacitat industrial per produir sis milions de vehicles a l’any. I el fet és que el 2019 va produir 3 milions de vehicles i seran una mica més de 2 milions el 2020.
LA SENTÈNCIA DEL TC ALEMANY “Paradoxalment, va reforçar la necessitat d’acció pressupostària europea més forta”
MISSATGE ALS 4 FRUGALS “No ens tanquem en els detalls quan ens cau un tsunami al damunt”
LA CAPACITAT DEL PLA “Una mica menys ambiciós, seria un profund error polític, econòmic i financer”
CRISI DE L’AUTOMÒBIL “Renault ha d’afrontar la seva sobrecapacitat de producció”