Tom Moore
Jubilat
Aquest britànic que ja compta cent anys ha recaptat 40 milions d’euros per a la sanitat pública britànica donant voltes al seu pati amb un caminador durant 24 dies recollint donacions. Ja és tot un heroi.
Tom Moore té molts plans. Li agradaria viatjar al “continent” (com anomenen els britànics a la resta d’Europa), a l’Índia, a les Barbados, als Estats Units per recórrer amb cotxe la mítica Ruta 66. El problema, reconeix ell mateix, és que potser no tingui temps per fer tot això. El passat 20 d’abril va complir cent anys.
Moore, en cert sentit, està en el millor moment de la vida. Sens dubte no havia estat mai tan famós ni havia tingut tant reconeixement. Ja centenari, s’ha convertit en una celebritat i en la cara de la lluita contra el coronavirus a la Gran Bretanya, al recaptar 40 milions d’euros per a la sanitat pública del país (NHS) fent voltes al jardí de casa seva en un caminador durant 24 dies seguits a canvi de donacions. Concedeix entrevistes als diaris (inclòs a The New York Times), a la ràdio i la televisió. L’exèrcit li ha donat títols honorífics. Ha inaugurat un hospital per videoconferència. Avions de guerra han sobrevolat el seu domicili com a homenatge. Ha rebut 150.000 targetes de felicitació pel seu aniversari, entre elles una de la reina Elisabet en persona.
Nascut a Keighley (Yorkshire), àvid esportista que va guanyar nombroses competicions en la joventut, amb vint, fa una eternitat, gairebé en el que sembla una altra vida, va ser cridat a files. Durant la Segona Guerra Mundial va servir com a enginyer a l’Índia, a Sumatra
L’exsoldat atribueix la longevitat a les farinetes de civada de l’esmorzar, i al got de vi dolç que pren després de sopar
i a la campanya de Birmània, dedicant-se a observar amb una motocicleta les línies enemigues, informant sobre la quantitat de tropes i les seves posicions.
Es va casar ja més gran, amb 50 anys, però tot i així el matrimoni amb Pamela va durar gairebé quatre dècades, fins a la mort de la dona el 2006. Viu amb la filla, el gendre i els nets, a qui ajuda, a realitzar les tasques escolars i cuida quan els pares no hi són. Fins fa poc encara conduïa, i va costar déu i ajuda convence’l perquè deixés de ferho. Els diumenges prepara ell el dinar, generalment el típic rostit anglès. Té la gran sort de no haver estat enviat per la seva família a una residència d’ancians (la dona va passar quatre anys en una, i anava a veure-la cada dia), on han mort al Regne Unit desenes de milers de persones grans. És un dels grans escàndols de la pandèmia. Un 99% dels geriàtrics són gestionats per empreses privades que prioritzen els beneficis per als seus accionistes abans que el benestar dels qui hi viuen.
El capità Moore, agraït per tots els honors que ha rebut i entusiasmat amb la seva fama tardana, prefereix no fer sang sobre qüestions polítiques, com el fracàs del Govern a l’hora d’estar preparat per a l’arribada de la pandèmia, de tenir el nombre necessari de tests, màscares, bates i material sanitari. O de l’experiment darwinista amb tocs d’eugenèsia que va ser l’estratègia inicial de buscar la immunitat de grup, un contagi massiu de fins al 70% de la població, que hauria costat centenars de milers de vides de persones, en la seva immensa majoria majors de setanta anys.
En la seva obsessió per l’austeritat, les retallades i les privatitzacions, el Regne Unit va deixar d’invertir en sanitat, i el resultat és el que ha passat. “No penso que la gent sigui ara més tova per queixar-se d’haver hagut de quedar-se a casa veient Netflix –diu–. La immensa majoria ha fet el que se li ha demanat que faci, amb gran disciplina. Els meus nets han de tornar a l’escola, cal aconseguir que la vida recuperi la normalitat. És com a la guerra, un fa el que ha de fer. El dolent és que ara serà difícil saber quan hem guanyat”.
Després d’abandonar l’exèrcit, va ser director executiu d’una companyia de ciments, i es va guanyar bé la vida. Ara s’entreté amb els nets, encara que la diferència generacional fa que parlin llenguatges diferents. Ell, amb dotze anys, conduïa ja una motocicleta pels camps de Yorkshire, i el sorprèn que els nens d’ara es passin tantes hores davant de l’ordinador i el telèfon mòbil. “En els meus temps –recorda– fèiem la guerra de veritat, no en to virtual. No hi havia ni tan sols televisió, tan sols ràdio”.
És un home a la manera antiga, que sempre porta en públic americana i corbata, encara que sigui a través de Zoom. “Quan veig gent en texans –i no diguem si estan foradats–, el meu instint inicial és pensar que treballaran al jardí, així era quan jo era jove. Pitjor encara són els que porten la camisa per fora dels pantalons”. Té com és lògic les seves xacres –cent anys són molts–, pateix càncer de pell i va necessitar un reemplaçament de maluc. Pel que fa al secret de la seva longevitat no en té ni idea, potser menjar farinetes de civada d’esmorzar, llevar-se religiosament a dos quarts de set del matí o fer-se el seu propi te. O potser aquest got de vi dolç que es permet després del sopar, o la xocolata a la vienesa que és la seva debilitat...
Recorda amb nostàlgia els anys seixanta i setanta, quan les minifaldilles estaven de moda. Es considera un feminista, i creu que hi hauria d’haver més dones en posicions de responsabilitat a les empreses. I llegeix molt sobre els Estats Units, amb l’objectiu de fer algun dia, quan es pugui viatjar, la Ruta 66.