Jia Tolentino
Assagista
L’escriptora nord-americana Jia Tolentino participa avui al festival en línia Primera Persona del CCCB amb el llibre Falso espejo, un conjunt d’aguts assajos sobre internet, el feminisme actual i la defraudada generació millennial
Autoengany. És la paraula que recorre, la pedra angular, de Falso espejo (Temas de Hoy), una reunió d’aguts assajos sobre la societat contemporània de la jove escriptora nordamericana Jia Tolentino. Es tracta d’un conjunt de textos que recorre internet, la situació de la dona, l’èxtasi de Déu i el de les drogues, la imatge de les heroïnes en la literatura –nefasta, només figures com Elena Ferrante han aconseguit, creu, fer la dona subjecte literari universal, com ho és sempre l’home– o els fraus que pateix la generació millennial. Assajos brillants en què es deixa anar i sempre molt personals: ella ha fet molt del que analitza, des d’anar a les megaesglésies de la seva Texas d’infantesa fins a consumir èxtasi, explicar la seva vida en un blog, participar en un reality show a Puerto Rico en què era la joveneta casta o treballar en revistes del món d’internet, que creu que està demolint les nostres identitats. Tolentino (Toronto, 1988), redactora de The New Yorker, participa avui en el festival Primera Persona del CCCB. Parlarà, en línia, per descomptat (18.55 hores), amb la periodista Noelia Ramírez sobre com es construeix el jo a la xarxa, de vegades tòxic. L’edició especial del festival també compta amb Rachel Cusk.
Hauria escrit Falso espejo d’una altra manera després de la Covid-19?
Hi ha gent que al principi em preguntava si no es veu millor ara internet: està connectant gent i comunitats, i les persones s’estan permetent ser més imperfectes, vulnerables i agradables. No crec que duri. Podem mirar de ser més humans a internet, però els seus incentius ens exploten, sempre magnifica el pitjor. I ara els bilionaris es fan molt més rics mentre la gent ordinària pateix. En aquest sentit la pandèmia ha exposat més clarament el que ja passava. Sí que hi ha un canvi, no radical. El capitalisme accelerat empeny a l’acció individual com a solució als problemes: treballa més, segueix el teu camí, optimitza, i això no és veritat ni per al canvi climàtic ni per a la pandèmia. Però el comportament individual importa, com hem vist en aquesta crisi. Les relacions entre les dues escales d’acció han canviat per a mi, el que faig individualment gairebé no importa, però només gairebé.
Al seu llibre sembla que visquem en un gran reality show de què només es beneficiï Silicon Valley.
Sí, Facebook, Instagram, Google... Recordo la primera vegada que vaig llegir La societat de l’espectacle ,de Guy Debord. Quan el llegeixes veus que tot això ja passava abans d’internet, però el que fa la xarxa és sistematitzar-ho i monetitzar-ho. No és que visquem així, però crec escric sobre això perquè justament no és així per no res, la meva vida sembla una vida i la de la majoria. La distància entre la vida i el seu espectacle, la seva representació, és el que m’interessa. El món no és com el reflecteixen els mitjans, les xarxes. Escric sobre això perquè avui el capitalisme de vigilància és central per a internet, per a Silicon Valley, i pot fer que la gent se senti bé o fatal.
Es deu a la monetització?
Les xarxes socials no han de ser forçosament com són, però els incentius de les companyies són fer-nosles mirar compulsivament, a tota hora i el màxim de temps . No és possible fer-ho de manera sana. No estem programats per a això, per a la idea que domina internet de ser vist eternament per un nombre indefinit de persones. No estem fets per afrontar tanta informació cada segon del dia.
Afirma que ens fa crear una identitat falsa, valorar massa les nostres opinions, i paralitza.
Fa que massa coses siguin finalitats i no mitjans. Fa que l’atenció sigui una finalitat, quan hauria de ser un mitjà. El mateix passa amb les opinions: tenir l’opinió correcta és una finalitat, no per canviar res. Cal observar bé on els incentius d’internet coincideixen amb els teus veritables desitjos i on no: l’incentiu a internet és que qualsevol cosa que pensis la diguis i a com més gent millor, com més brutal millor. I has d’estar parlant tot el fotut temps. Potser quan Twitter et pregunta què penses avui ho has de compartir només amb un parell de persones. Jo em poso límits. No vull que sembli més real que la meva vida real. S’expandeix, especialment ara.
Suggereix que les dones ja tenien la pressió de ser avaluades que tenim tots avui a la xarxa.
Hi havia un paradigma en què les dones eren tractades com a objectes, havien de ser molt conscients d’elles externament com un objecte, i ara és l’universal a la xarxa. Has de ser conscient de tu com un objecte de mercat, tenir una segona forma de consciència de com els altres et poden estar veient.
Diu que el feminisme s’ha convertit en mainstream i no ha alliberat la dona. Per què?
El feminisme que s’ha imposat gira entorn de l’èxit individual de les dones, cada una ha de no tenir límits, ser rica, visible, idolatrada tant com sigui possible. Per a moltes és una idea seductora, perseguir les seves ambicions. Però jo crec que el feminisme real tracta sobre el benestar col·lectiu, va de baix a dalt i no de dalt a baix, que sempre estarà relacionat amb el patriarcat i associat
EL GANXO DEL SISTEMA “Internet fa que massa coses siguin finalitats en comptes de mitjans, com l’atenció”
CANVI REAL? “El feminisme que s’ha imposat gira entorn de l’èxit individual i no col·lectiu de la dona”
amb subjugar-se a la idea de guanyar més, ser més visible, desitjable, i poc haurà canviat de com havien estat sempre les coses.
Assenyala que les dones han estat capaces de maximitzar-se com a actius de mercat, però no de solucionar els seus problemes col·lectius.
Puc perfeccionar el meu cos, canviar la cara, menjar sa, tenir diners, fer la meva vida individualment bonica, el mercat t’ho facilita. Però als EUA no tenim baixa per maternitat, sanitat universal, atencions per als nens, el salari mínim és ridícul. Aquesta desconnexió és terrible. Tinc tots els instruments per millorar la meva estúpida vida individual, però no hem canviat cap estructura col·lectiva per cuidar millor.