El virus també confina míssils
Un microscòpic agent infecciós acel·lular derrota la fira d’armament terrestre i aeri més gran del món
Ara hauria d’estar fent maletes per anar a veure coses que no creuries. Si no hagués aparegut aquest microscòpic agent infecciós acel·lular, ara hauria d’estar preparant el meu sisè viatge a la fira d’armament més gran del món, que se celebra cada dos anys a París i que aquest any no podrà ser.
M’hauria de submergir, un juny més, en un festival que ven de tot per als exèrcits excepte taüts, amb homes de vint-iun botó acaronant megafusells que no utilitzaran mai: els dispararan, i moriran, altres homes que no seran ells.
Una fira on he vist coses que no creuries. He vist l’empresa noruega Nammo anunciar en un cartell la seva bala ecofriendly, amb el projectil travessant l’aire d’un bucòlic camp: l’arbre i les flors es reflectien a la impol·luta bala... “Non Toxic Ammunition”.
He vist com la companyia txeca CZ oferia el mateix model de fusell utilitzat pels gihadistes –a la mateixa ciutat de la fira!– per matar disset persones a la revista Charlie Hebdo. He vist homes que s’acostaven a aquest estand, que sostenien el fusell Scorpion EVO 3 A –descarregat– a les mans, que posave el dit al gallet i feien clic, clic, clic...
He vist com Weisensee, fabricant alemany de puntetes per a grans projectils, regalava al visitant les puntetes com si fossin un pica pica. I com el hòlding MBDA, missile systems, oferia xupaxups embolicats en forma de míssil.
He vist pavellons de Renault, Mercedes, Saab, Boeing... La tecnologia militar està cosida a les nostres vides i, al final, un Boeing és un míssil amb seients i suc de tomàquet.
He vist cinc militars pakistanesos amb barba islàmica a l’àrea israeliana contemplant extasiats un Merkava MK-4: era el primer cop que els israelians mostraven el seu tanc estrella a l’estranger, i la mirada dels pakistanesos era d’Encontres a la tercera fase.
He vist com la companyia sueca Bofors Test Center –“el cor del nostre negoci és provar qualsevol producte que contingui substàncies explosives”– anunciava en els seus fullets que “som el camí més curt cap a la veritat absoluta”. Aquesta empresa va ser fundada per Alfred Nobel –sí, el del premi de la Pau– i en el seu estand repartien caramelets amb la frase “benvinguts a l’infern” impresa a l’embolcall.
He vist l’espanyola Expal –Explosivos Alaveses– com regalava ventalls una mica Locomía. I una potent empresa finlandesa que repartia –estampades amb la imatge dels seus canons en el moment de vomitar foc– tovalloletes per netejar el cristall de les ulleres. Aquest fabricant de blindats i canons té el nom ideal per disparar des de qualsevol país qualsevol altre: es diu Patria.
He vist com Rohde & Schwarz –fabricants alemany d’equips de comunicació per a blindats i caces bombarders– regalava diminuts monstres de peluix amb casc militar. A l’etiqueta del peluix hi havia una advertència tipus pipa de Magritte: “Això no és una joguina”. Com si els míssils que envoltaven el petit monstre sí que ho fossin, de joguines.
He vist el conglomerat rus Uralvagonzavod com batejava amb el nom de Terminator el seu tanc estrella.
–Per què es diu Terminator? –vaig preguntar al noi que atenia al taulell. Em va mirar estrany i va passar de mi.
He vist un consorci alemany amb nom d’òpera de Wagner –Rheinmetall, Metalls del Rin, el proveïdor més gran d’Europa en tecnologia militar– com regalava catifetes d’ordinador amb la imatge de la munició que fabrica: perquè el ratolí faci pessigolles als seus projectils de morter.
He escoltat tot un director de la Federació Alemanya d’Indústria de Defensa amb nom de mariscal de la batalla de Tannenberg –Christian Peter Prinz zu Waldeck– com es queixava que “no podem tenir dos models de tanc perquè un país vulgui el seient a la dreta i un altre el vulgui al centre”.
He vist el fabricant de la pistola que va disparar el primer tret de la Primera Guerra Mundial –la belga FN Herstal– com continuava fabricant pistoles, i fusells, subfusells i metralladores que utilitzen els exèrcits de més de cent països. Al fullet que repartien per celebrar els 125 anys d’“excel·lència” recordaven –amb molta fredor i un punt d’orgull– que Gavrilo Princip va assassinar a Sarajevo el príncep hereu d’Àustria-Hongria amb una de les seves pistoles, “un acte que va precipitar el conflicte”. Vint milions de morts. I més de cinquanta milions en la Segona Guerra Mundial.
He vist una empresa anomenada Ampolles per a la Tos del doctor Brown –creada el 1854 per aplacar els esternuts de la tropa britànica a Crimea– com venia avui calçotets antiexplosius, i una companyia txeca que oferia búnquers per protegir-nos “de la impredictible situació política internacional”. Per protegir-nos, en definitiva, de tot el que es ven en aquesta fira. Mentre arriba l’apocalipsi, explicava que els seus búnquers serveixen per guardar Picassos, Maseratis o “tenir un espai com un club d’homes amb privacitat del tot assegurada”. O sigui, un forat per a orgies.
He vist l’empresa Kalàixnikov –fusell d’assalt que ha matat més éssers humans que totes les armes de la fira juntes– com es promocionava en un estand que només ocupava tres metres quadrats dels gairebé dos-cents mil de la fira. Un estand blanc, minimalista, com un microtanatori... Amb fusells Kalàixnikov van massacrar els gihadistes al mateix París la terrassa del bistrot La Belle Équipe. Van morir 19 persones.
En aquestes cinc fires he après més del món que en totes les guerres, universitats i webs informatius en què m’he submergit.
La llum ja se’m va aparèixer el primer any al pavelló del hòlding aeroespacial EADS. Allà, una noia brasilera anomenada Reuf i un noi israelià anomenat Assaf van demanar a un company que els fotografiés brindant al costat d’un DT55 fosc com el més enllà. I en aquell precís instant, quan l’israelià i la brasilera van entrellaçar les copes –cling!– amb un Loira Marigny-Neuf blanc sobre el negríssim simulador de míssil, em vaig adonar que la vida és com la mort: una cosa que no té solució.