Qui destrueix a qui
Quan el poder polític treu a passejar el fantasma del cop d’Estat o fa servir el recurs que es posa en perill la democràcia, pot ser per un d’aquests dos motius: o té informacions dels serveis secrets d’alguna trama i llança un avís als conspiradors, o no té cap informació però fa servir aquestes paraules com a mecanisme de defensa de les seves polítiques. És un clàssic de la política espanyola.
Quan el mateix poder polític atribueix la intenció colpista o el perill de caiguda de la democràcia a un o diversos partits de l’oposició, l’explicació és una mica més complexa. Pot passar que s’hagi quedat sense arguments per rebatre els oponents i cerca refugi en el risc d’involució si triomfa la política contrària. Pot passar que tingui una visió deformada de la realitat per indicis equívocs o per antecedents històrics. Pot passar que tingui un sentit monopolístic de la democràcia i tot el que no coincideixi amb el seu pensament ho vegi antidemocràtic. I es pot esdevenir, naturalment, que sigui veritat, encara que en aquest moment no sembli probable.
Entre alguna d’aquestes explicacions hi ha el que ha passat aquesta setmana. Tres vegades, tres, hi va haver referències d’alts membres del Govern espanyol a la posada en perill de la democràcia. La primera va ser quan Pedro Sánchez responia a Pablo Casado i l’assimilava a Vox. La segona, quan Pablo Iglesias va respondre a Álvarez de Toledo en el penós episodi d’anomenar-lo fill de terrorista. I la tercera, quan el mateix Iglesias va acusar Vox de voler un cop d’Estat. I tot això en seu parlamentària. Era com si tornéssim 40 anys enrere. En algun moment, com si tornéssim gairebé 90 anys enrere, quan al mateix escenari dreta i esquerra s’atribuïen la responsabilitat del descontrol del carrer i denunciaven els perills que assetjaven la República.
No, no sembla probable que la política espanyola hagi efectuat aquest retrocés. L’únic que sembla cert és que s’intensifica el setge a la coalició socialcomunista; que continua la resistència a veure Podem al Govern i amb evident i conflictiva intervenció en l’economia; que el temor d’una política bolivariana està més estès del que sembla, almenys al sorollós Madrid; que el discurs conservador és cada vegada més dur, amb vel·leïtats d’un enderroc quimèric per la impossibilitat que triomfi una moció de censura i potser angoixat pel temps que falta per a les eleccions següents.
La crispació és fruit de tot això i la seva expressió actual ja consisteix en un brutal enfrontament per veure qui destrueix a qui. La dreta arriba a posar en dubte la legitimitat del Govern, i l’esquerra, assetjada des d’un abundant i poderós exèrcit mediàtic, posa en dubte la voluntat democràtica dels conservadors. I aquí podria acabar el diagnòstic setmanal de la situació, si no fos pels seus efectes sobre la vida real. Valguin tres exemples.
El primer, el que ha passat a la Guàrdia Civil. “Una caça de bruixes”, va dir Pablo Casado després de veure’s amb les associacions professionals de guàrdies. Fins ara ha transcendit el rosari de dimissions i cessaments. Però hi ha alguna cosa més. Algú dubta de les poques simpaties d’alguns dels generals que han estat notícia aquesta setmana per Pablo Iglesias, pel conjunt del Govern espanyol i, en conseqüència, per Grande-Marlaska? Si l’informe de l’equip de Pérez de los Cobos és tan discutible i resulta parcial, és perquè els seus autors senten alguna animositat. Per això l’entorn de Sánchez parla de “pols”.
El segon, el resultat de la lluita contra la pandèmia. La dreta no vol més morts, per descomptat. Però la seva ansietat la impulsa a necessitar que Sánchez, Illa iel doctor Simón fracassin. Un èxit governamental seria una prova que saben gestionar i allunyaria del poder el món conservador. Per això les crítiques són tan cruels i els mitjans pròxims magnifiquen els errors. I per això el Govern central es defensa fent culpable de tot el PP.
El tercer, la comissió de Reconstrucció. El curiós és que ha estat una iniciativa de Casado. Però ni el més optimista es jugaria un euro pel seu èxit. Qui acusa Iglesias de propugnar una política bolivariana difícilment pot subscriure les mateixes solucions econòmiques. I qui acusa el PP de posar en perill la democràcia i Vox de voler un cop d’Estat difícilment acceptarà algunes de les seves idees.
I el país? El país assisteix resignat a l’espectacle. Però íntimament emprenyat.