Un malalt mental
El dimarts 17 de març al migdia vaig rebre un correu electrònic d’un laboratori confirmant el positiu per Covid-19. Ho vaig confirmar perquè, com a hipocondríac de manual, estava convençut del resultat. Em vaig tancar a casa, però ho vaig fer públic sabent que em preguntarien per quin motiu a mi sí que m’havien fet la prova. No vaig respondre, però era simple: el risc no era als meus pulmons, estava localitzat al cap. Potser sí que havia tingut uns episodis previs de tos rara, fins i tot un lleu mal de cap, però vaig decidir fer-me el test quan, en una raresa (gairebé) històrica, el meu cos va pujar fins als 38,1 de temperatura. Començava la insuportable angoixa.
Segons el psicòleg, el meu diagnòstic mental és: “Tendència a una personalitat fòbica que s’accentua en funció del nivell d’estrès. Ansietat amb tendència a la hiperactivitat i amb TOC”. Els que tenim aquest còctel sabem què significa. Em vaig tancar, obligat per les circumstàncies, 33 dies a casa. Ni escombraries, ni gos, ni compres. Vaig rebre incomptables mostres d’afecte, la majoria acompanyades de la paraula oficial de la Covid-19: cuida’t. Cuida’t és el pitjor dels ànims per a un hipocondríac. El desenvolupament de la paraula et porta a un estat no òptim que necessita millorar exigint que et posis en estat d’alerta.
Em prenia compulsivament la temperatura cada hora i el paracetamol cada sis. Vaig perdre l’olfacte. Em vaig atabalar pensant per sobre de les meves possibilitats. Vaig passar de viure sol a viure en solitud, que sembla el mateix, però és radicalment diferent. M’angoixaven les notícies pessimistes i detestava el comptador de morts i infectats. Físicament estava molt bé; mentalment, tenia por d’estar malament.
Aquests dies la pandèmia de la Covid-19 ha estat el tema únic i s’ha parlat poc de l’altra que, en paral·lel, va creixent irremeiablement: la mental. Cada dia hi ha més gent que dorm poc, somia molt, viu amb angoixa, plora en silenci (jo ho vaig fer un matí, sense explicació, escoltant el gastat You’ll never walk alone) o que no sap què li passa perquè, simplement, no sap què passarà. Gent a qui l’espanta sortir de casa, que li fa por acostar-se a algú, que si li costa de respirar o si esternuda creu que ja ha agafat el virus sense pensar que pot ser un simple refredat. Tranquils. Som molts. Una legió. Potser ens assenyalaran (l’estigmatització habitual quan es parla del cervell) per aquest malestar íntim, pel patiment emocional, com si fóssim malalts mentals que necessitem tractament farmacològic. Però no. Som la moda que ve. Cal parlar-ho i passar-ho Sense por. Hi ha sortida. Us ho ben asseguro.
Cada dia hi ha més gent que ara dorm poc, somia molt i viu amb angoixa