La gestió del risc

La lògica del confinament, per molt dura que resulti, era relativament simple i binària: dins o fora, preferiblement dins que fora, i aturar tota l’activitat econòmica que no fos imprescindible.

Amb la gestió del desconfinament comença una nova complexitat, la dels matisos i les excepcions, la distància prudencial i les asimetries de tota mena a l’hora de gestionar els riscos que la nostra normalització gradual produeix. I per a qui ha de prendre les decisions, les de prohibir i sancionar eren més fàcils de justificar que les de permetre amb limitacions.

En comptes de condemnar i prohibir sembla més útil, a més de no prohibir més del necessari coses absurdes (o que amb prou feines impliquen riscos), pensar en estratègies per reduir el contagi mentre les persones desenvolupen una vida el més normal possible.

No estem en un moment d’evitar absolutament el risc, com passava en el confinament, sinó de gestionar-lo i aprendre a viure-hi. El confinament és una mesura excepcional que no és sostenible durant gaire temps. Quedar-se a casa va tenir el seu moment quan es tractava fonamentalment d’aplanar la corba, però existeix una fatiga del confinament que produeix danys en les persones, no només en el sistema econòmic. El tancament i la distància física són un pes difícil de suportar per a moltes persones, en la mesura que impliquen solitud, aïllament i deteriorament psicològic en molts casos.

Ara bé, no podem oblidar que aquesta relaxació s’ha de dur a terme en un moment en què encara no tenim prou instruments de test i rastreig, quan la majoria de la població és encara susceptible de contagi (com diuen les dades serològiques) i la vacuna no la tenim a la vista. Hem vist situacions aquests dies que equivalien a contemplar la transmissió del virus en directe. El risc continua sent molt alt.

La qüestió és ara com gestionem el risc quan la reducció total del risc (en el supòsit que fos possible) seria una temeritat i sense oblidar que el risc zero no existeix. L’alternativa entre confinament definitiu i tornada a la normalitat és falsa. El risc no és binari, de tot o res.

Encara que no es coneix del tot el comportament del virus, els científics i les autoritats sanitàries suggereixen que hi ha activitats d’alt risc, com les trobades massives i prolongades en locals tancats, mentre que és molt improbable el contagi a l’aire lliure.

Una estratègia contra el contagi hauria d’insistir en el risc dels llocs tancats, però també redissenyar els espais, augmentarne la ventilació i promoure la distància física, és a dir, permetre que la gent continuï vivint la seva vida, mitigant el risc, no eliminant-lo.

D’altra banda, cal fer-se càrrec dels contextos: per a algunes persones que pateixen la solitud el tracte amb altra gent pot ser molt necessari; d’altres tenen grans dificultats a l’hora de complir amb les indicacions a causa que la distància és un privilegi que no està al seu abast (perquè han de fer servir el transport públic o pel tipus de feina que desenvolupen); alguns voldran tenir contactes que impliquen assumir un cert risc (avis que volen veure els nets, per exemple).

En una societat la cultura del risc es conrea entre tots: governs, mitjans de comunicació, xarxes socials, sindicats... Cal tenir en compte que el risc és multifactorial, depèn de les condicions personals (salut, sexe, edat), de feina (tipus de transport, espai en què es realitza i grau

L’alternativa entre confinament definitiu i tornada a la normalitat és falsa; el risc no és binari

de relació amb altres persones), dels contextos en què vivim i ens movem. Hi ha valoracions diferents, i bona part d’aquestes diferències tenen a veure amb la seva diversa percepció segons l’edat. Quan la reducció absoluta de risc és impossible, el que necessitem és aprendre a viure en una pandèmia.

El desconfinament es duu a terme d’acord amb una sèrie d’indicadors sanitaris ponderats amb criteris polítics. Unes decisions de tanta envergadura no les poden adoptar experts que desconeguin les condicions socials ni polítics que no estiguessin ben informats tècnicament. Que hi hagi criteris polítics a l’hora de decidir és una obvietat; si tenim representació política és perquè els criteris científics s’han de tenir en compte, però no són l’última paraula, i la política, ben assessorada pels experts, ha de tenir també en compte altres criteris en una visió de conjunt.

Aquells que impugnen les decisions del desconfinament com a polítiques estan fent lliscar una significació pejorativa sobre el qualificatiu de polític i contribueixen així a desprestigiar la política, potser perquè saben que una societat despolititzada convé als qui ja tenen poder i no necessiten cap instància política que el limiti o equilibri.

Per descomptat que totes les decisions que s’adoptin en relació amb els passos que es vagin fent per anar canviant de fase han de ser comunicades amb el màxim de rigor i transparència. És molt important que els governs siguin molt transparents a l’hora de justificar les decisions adoptades, que comuniquin totes les evidències de què disposen (i també les incerteses que, malgrat tot, s’hagin de prendre en consideració). En qualsevol cas, són decisions discutibles, que s’han de basar en dades i criteris, obligació que també tenen els qui legítimament les critiquen.

Qui critiqui la negativa a passar d’una fase a una altra hauria de tenir en compte que pot estar minimitzant el risc existent i encoratjant un comportament irresponsable per part de la gent.

D. INNERARITY, catedràtic de Filosofia Política i investigador Ikerbasque a la Universitat del País Basc. Acaba de publicar el llibre Pandemocracia. Una filosofía de la crisis del coronavirus

(Galaxia Gutenberg). @daniInnerarity