Ja hi tornem a ser!

En tres ocasions durant l’últim segle i quart, una part significativa de la premsa espanyola ha contribuït –en règim de llibertats– a una forta radicalització social, que ha degenerat de vegades en un enfrontament obert. Insisteixo: només una part, gran o petita, en la qual englobo avui –això sí– una fracció d’articulistes i tertulians (entre els quals el lector potser m’hi inclou). Així va passar el 1898, durant el conflicte amb els Estats Units. Gairebé tota la premsa –amb la sola excepció de la premsa obrera– coincidia en la desqualificació injuriosa dels Estats Units, presentats com un país d’especuladors i cansaladers. Hi va haver un periòdic que va afirmar que Espanya podia finançar un aixecament generalitzat de pellroges; un altre apuntava a un desembarcament amfibi a la costa nord-americana, i molts es recreaven cofois en la solidaritat de les “nacions

germanes”, en especial de Mèxic. Les dades facilitades sobre les forces espanyoles no eren reals i confonien el ciutadà, que pensava que Espanya era una potència econòmica i militar. Els motius que van portar a la premsa espanyola a influir en l’ànim de la població a favor de la guerra no estan clars, però alguns diaris eren la veu de l’oligarquia que veia amenaçats els seus interessos per la ingerència nord-americana. Total: “la premsa criminal de cinc cèntims i de la mentida” –com la va definir Unamuno– va contribuir al desastre.

La segona ocasió va ser durant l’última etapa de la Segona República. García de Cortázar ha escrit que “la barbàrie desfermada a l’estiu del 1936 ha ocultat el fet que la majoria dels espanyols portava una vida normal”, raó per la qual el gruix de la població es va veure arrossegat a la tragèdia –“no va ser possible la pau”– per l’acció d’extremistes de tota mena. Segons el president de la República –Manuel Azaña–, la guerra no es va produir tant per una confrontació entre burgesos i proletaris, sinó a conseqüència de la fractura de les classes mitjanes espanyoles. Una fractura a la qual va contribuir una premsa majoritàriament desbocada i decantada cap a un bàndol o l’altre. Així –per exemple–, Ahora, un diari explícitament defensor d’una república democràtica, va ser desqualificat des del sector esquerrà radical com el diari més perillós per a la república perquè “els seus interessos cauen del costat del que és vell”. No és estrany que Manuel Chaves Nogales –el seu director– marxés a l’exili el novembre del 1936 i, ja a París, justifiqués –en el pròleg del seu llibre A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España– la decisió d’exiliar-se amb aquestes raons: “Entre ser una espècie d’abissini destenyit, que és al que el condemnava a un el general Franco, o un kirguís d’Occident, com volien els

Proliferen els elements que perverteixen la realitat predicant el que ells voldrien en lloc del que és

agents del bolxevisme, és preferible ficarse les mans a les butxaques i posar-se a caminar pel món”. En aquell moment, l’adversari –ja convertit en enemic– era, per a uns, “una casta d’explotadors i paràsits (...) de mena fosca, bavejant, untuosa, bancària i palatina, sagristanesca i rapaç” (El Socialista), i per a d’altres, “la milicianada suosa i pudent (...) bandes de repulsius assassins” (Arriba).

I avui hi tornem a ser un altre cop. D’entrada, mereixen tot el respecte tants professionals independents que, des de molts mitjans de comunicació, s’esforcen, dia rere dia, en complir amb rigor la seva funció d’informar amb veritat i imparcialitat, contextualitzant i comentant la notícia. Però al seu costat, i de manera creixent i desfermada, proliferen els elements que, amb l’objectiu de defensar interessos partidaris (amb abeuradors inclosos), dogmàtiques obtuses i delirants somiejos, perverteixen la realitat predicant, engolats i sovint agressius, el que ells voldrien que fos en lloc del que és. Aquests predicadors, uns abrandats i altres subtils, pul·lulen autocomplaents i segurs de sí mateixos tant als mitjans públics –fet que constitueix una doble infàmia– com als privats. Els trobem tant a la dreta com a l’esquerra. Entre els de dretes preval un ancestral sentit patrimonial de l’Estat, que els impulsa a apropiarse dels símbols de la nació i de les institucions públiques en benefici propi; entre els d’esquerres predomina un sentit de superioritat moral autoatorgada, que els transporta a un olimp de cartó pedra des del qual volen salvar la humanitat per la força. Uns i altres oficiants són iguals: dogmàtics i sectaris, monòtons i grollers. Ens porten al precipici. Són com l’aprenent de bruixot. I no n’aprenen mai: van sempre a la seva.