La degradació madrilenya
Des de començaments de segle, Madrid ha experimentat un procés de transformació econòmica accelerada. Perquè se’n facin una idea, el 2000 la renda per càpita de Madrid era el 121,7% de la mitjana espanyola, i la de Catalunya, el 133,8%; 18 anys després, la de Madrid ja era la més alta d’Espanya, amb el 136,2%, davant el 118,3% de Catalunya.
Madrid és avui una capital globalitzada, amb unes infraestructures envejables; és la seu de la majoria de les grans empreses espanyoles i un focus d’atracció per a les multinacionals estrangeres. A més, per ser la capital, té l’administració central i les principals institucions de l’Estat.
Resulta curiós que la puixança econòmica i l’avantatge comparatiu de la capital no hagin tingut les conseqüències que sol produir el creixement. Fixem-nos, per exemple, en el sector de l’educació. Per bé que Madrid se situa al capdavant en renda per càpita, és a la cua d’Espanya en despesa pública per alumne, surt en posicions mediocres a l’informe PISA i el sistema universitari madrileny apareix sistemàticament per darrere del català en tots els rànquings. S’obtenen resultats similars, per exemple, en sanitat: Madrid és la comunitat autònoma que menys inverteix en salut per habitant, després d’Andalusia.
Per què el desenvolupament econòmic no s’ha traduït en millors resultats socials? La resposta, evidentment, està en la política. La regió de Madrid s’ha tornat molt conservadora. Les classes mitjanes i mitjanes-altes donen suport majoritàriament a les polítiques neoliberals del PP des del
1995. L’hegemonia de la dreta resulta indiscutible. Hi va haver només un moment de perill, en les eleccions autonòmiques del 2003, quan, enmig del desgast del govern d’Aznar, el PP va perdre la majoria absoluta, si bé va aconseguir mantenir-se en el poder gràcies a una trama d’empresaris afins al partit que van posar els diners per comprar dos diputats del PSOE. Des d’aleshores, el suport dels madrilenys a la dreta ha estat aclaparador, malgrat una llista interminable de casos de corrupció (amb nombrosos alts càrrecs a la presó). La llista dels últims presidents autonòmics fa vergonya aliena. És difícil entendre que una regió tan avançada com Madrid hagi tingut al capdavant Esperanza Aguirre, Ignacio González, Cristina Cifuentes, Ángel Garrido i, ara, Isabel Díaz Ayuso, la deixebla més avantatjada del trumpisme a Espanya: tots ells han estat protagonistes d’escàndols pintorescos.
El dretanisme d’una majoria de madrilenys crida l’atenció fins i tot en termes comparats. Com José Fernández Albertos ha assenyalat, els partits de l’extrema dreta solen obtenir percentatges baixos de vot a les grans capitals europees, bastions del cosmopolitisme i l’ecologisme, amb la vistosa excepció de Madrid. Per exemple, a París, en la segona ronda de les presidencials del 2017, el suport al Front Nacional es va quedar en el 10,3%, davant el 33,9% en el conjunt de França; a Madrid, en canvi, en les eleccions generals de novembre del 2019, un 16% del vot va anar a parar Vox (una mica per sobre del 15% a tot Espanya).
Estic segur que hi ha factors d’economia política que expliquen una part del conservadorisme madrileny: els grans suburbis de noves classes mitjanes, l’avenç de la sanitat i l’educació privades, l’aspiració de moltes famílies de l’antic cinturó vermell de Madrid de beneficiar-se de l’economia globalitzada madrilenya, etcètera. No obstant això, crec que també cal tenir en compte factors culturals i ideològics.
En aquest sentit, s’ha de recordar que Madrid té una premsa encanallada que enverina el debat públic no només amb sectarisme ideològic, sinó, sobretot, amb aquell estil agressiu i insolent que conreen tants periodistes i intel·lectuals de la capital. Madrid ha acollit escriptors i acadèmics de tot arreu d’Espanya a condició que s’obstinin en el seu discurs rabiosament espanyolista i reneguin de les seves antigues conviccions progressistes. A la xarxa conservadora de fundacions, universitats privades i escoles de negocis, tots ells troben múltiples fòrums on promoure la ideologia i els valors d’aquesta dreta que es veu a si mateixa liberal i moderna.
Aquest ambient ha contribuït decisivament al fet que les elits funcionarials (advocats de l’Estat, tècnics comercials, diplomàtics, inspectors fiscals, jutges, fiscals, etcètera), les elits empresarials i la generació dels polítics que van viure la transició s’hagin enrocat en posicions polítiques cada vegada més conservadores i autocomplaents.
El complement cultural d’aquest conservadorisme polític es manifesta en el pijisme que caracteritza bona part de la burgesia madrilenya, l’horitzó intel·lectual de la qual passa per comentar els restaurants de moda i els últims viatges i compres a l’estranger.
Amb la seguretat i l’arrogància que produeix el benestar econòmic, el discurs dominant de la dreta madrilenya estableix que la capital representa la modernitat i la globalització, així com una Espanya orgullosa, liberal, universalista, que no pregunta per l’origen dels seus ciutadans, davant una Catalunya consumida pel somieig independentista, cada vegada més localista i abstreta. Jo no sé quants articles dec haver llegit a la premsa madrilenya, a la conservadora i a la liberal també, sobre la decadència cultural de Barcelona. Sense entrar a dilucidar si el relat madrileny sobre Barcelona és precís o no, el que sí que puc dir amb cert coneixement de causa és que aquesta autoimatge pretesament liberal de Madrid és pura superxeria. Madrid és avui l’epicentre d’un nacionalisme espanyol obtús i excloent que construeix la seva primacia sobre la negació de la diversitat i dels sentiments nacionals diferents. Aquest pretès liberalisme es retreu i es converteix en intolerància així que sorgeix un indici d’alteritat cultural.
Voldria subratllar que hi ha molts aspectes de la ciutat que em semblen admirables: la vitalitat bulliciosa, la diversitat, l’hospitalitat. Fins i tot entenc que es valori l’exotisme que una capital europea mantingui l’estil de vida pijo tan característic de Madrid. Però em produeix una barreja de malestar i vergonya que una capital amb el poder econòmic de Madrid hagi desaprofitat els avantatges del seu espectacular desenvolupament, acontentant-se amb unes institucions corcades per la corrupció, uns serveis socials deficients i una esfera pública tòxica i de baixa qualitat.
L’autoimatge pretesament liberal de Madrid és pura superxeria
La capital és avui l’epicentre d’un nacionalisme espanyol obtús i excloent