Sense ballar arrambats
Fa unes setmanes el silenci ressonava als nostres carrers i els aplaudiments de les vuit eren el nostre toc de queda amb la solidaritat, el compromís i la responsabilitat. Tot muta, fins i tot la por.
En aquesta desescalada en què, com bé m’explicava l’alpinista Edurne Pasaban, igual com a la muntanya es poden produir els errors més grans, comença a decaure la companyonia i afloren els egos, la impotència acumulada i el pes de la incertesa. El silenci ja indigna. Han començat les protestes sota la necessitat que la batejada com a nova normalitat arribi com més aviat millor i per a tothom.
El sector hoteler és un dels més afectats per les mesures aplicades en la desescalada. Obrir les discoteques es preveu per a la tercera fase, mantenint la distància de seguretat, amb gots d’un sol ús i palles, mascaretes i fent anar a cada moment el gel desinfectant. Qui s’acostuma a sortir així? Una nova sensualitat? Són mesures reals per als bars?
A Espanya hi ha aproximadament un bar per cada 175 habitants i des que va començar el confinament hi ha un degoteig de tancaments, i continuarà així perquè els usos i costums ja s’han modificat. Més enllà de la coneguda síndrome de la cabana, hi ha la de la comoditat d’anar a casa de familiars i amics i, com antigament, celebrar-hi els sopars o les trobades. La manera de lligar a distància i a través d’aplicacions s’ha disparat, i ballar, de moment, a pocs els vindrà de gust fer-ho amb mascareta i sense contacte.
Tot s’ha modificat, però ens resistim al canvi per la incapacitat de suportar la difícil transició en què no saps cap a on vas ni si el que pensaves que era terra ferma ho continuarà sent. No hi ha manera d’avançar-nos, ni tan sols amb el soroll dels clàxons de protesta; de les concentracions a les portes del Congrés... Tot va lent, molt més del desitjat i necessari, però que no ens enganyin: la nova situació, de normalitat, en tindrà ben poc.
Si les nostres mascaretes en comptes de blanques fossin vermelles, em pensaria que som dins d’una mena d’El conte de la serventa, i que, salvant les distàncies amb el tema de la infertilitat, una pandèmia mundial ens ha canviat i encara no en som conscients. Els nostres ulls ja no s’estranyen de veure la massa amb mascareta, ni de caminar apartant-nos dels estranys... És només el principi del que ha canviat el món. Però mentre el soroll continuï no serem capaços de veure que lluitar pel que vam ser és inútil i desgastador.
Que no ens enganyin: la nova situació, de ‘normalitat’, en tindrà ben poc