Carn de canó
Marlaska apuja el sou als uniformats però s’oblida del personal sanitari: atenció a la revolta que ve
Admetem-ho: Michel Houellebecq té raó. El món, després de la Covid-19, continuarà igual. Només una mica pitjor. Just ara que comencem a sortir de la cova on el depredador ens havia ficat, observem amb estupor que no som fora de perill de la vella idiotització de la política.
Que aviat que alguns s’han oblidat dels morts!
Decessos sense testimonis. En taüts de cartró, alguns. I tots amb llàgrimes en diferit.
Posem que parlo de la crisi del Ministeri de l’Interior per la qual diuen que ens hauríem d’escandalitzar molt però molt. De l’emprenyament dels uniformats. De la judicialització de la política, una altra vegada, en els dos sentits de la marxa: del Govern cap a l’oposició i de l’oposició cap al Govern. Dels intents per fer del 8-M un 11-M polític, i amb el virus encara assetjant. D’utilitzar la pandèmia com un garrot amb què picar l’adversari, a veure si així cau noquejat. De la vella política que avergonyeix.
Primer, reduïts a un número en l’estadística. Ara, ignorats. A qui li importen, ara, els més de 27.000 morts. Houellebecq, estimats. Aquesta setmana hem observat la gran capacitat d’alguns d’alienar-se de la realitat. Un minut per fer-se la foto que donava pas a deu dies de dol oficial a Espanya i els 1.439 minuts que resten fins a les 24 hores per avergonyir la gent del carrer, uns tocats i d’altres enfonsats pels estralls que causa un atur desbocat.
Seria fals escriure que tot l’espectacle polític ens sorprèn. Però sí que reconec que em costa horrors entendre d’on treu Marlaska la calma per anunciar una pujada de sou ara a policies i guàrdies civils. Ah, que es tracta de deixar la crisi interna en mode silenci. I què hi ha del personal dels hospitals i dels centres de salut?
En aquest punt del desconfinament potser convé recordar que els sanitaris són la gent que ha pres el timó, traient aigua quan el vaixell gairebé s’enfonsava. Si ho preferiu: s’han cremat les celles posant en risc la seva pròpia salut. Però, com els morts, qui els recorda, ara!
Doncs són aquí. Molts estan esgotats, estabornits, noquejats, fora de combat. Al límit, físicament i anímicament. L’estrès posttraumàtic dona la cara mentre els nostres governants es dediquen a robar-se la cartera entre ells. Llegiu avui el reportatge que escriu Ana Macpherson i entendreu de què va tot això.
Espanya, fins i tot estant en fallida, no pot cometre el mateix error que durant la crisi financera del 2008, quan es va negar la inversió a la sanitat pública. No es tracta tant de recuperar el 5% del salari retallat aquests anys i que es dona gairebé per perdut, sinó de garantir que els professionals tinguin prou recursos per assumir una possible segona onada del virus a la tardor. O això o el sistema se’n va a la merda.
La pressió als hospitals per la Covid-19 ha baixat, però hi estan entrant malalts nous que la pandèmia va amagar. Aquestes tensions hospitalàries s’han traslladat a l’atenció primària, l’etern aneguet lleig del sistema de salut sobre el qual ara recaurà tot el pes del desconfinament i la gestió del caos dels geriàtrics.
En comptes de vigilar-se de reüll entre si i mirar-se el melic, la política hauria d’estar atenta a la revolta que ve, la de les bates. Aquest cop els sanitaris no seran carn de canó.