Illes i capvespres
L’hora es va oblidar vesprejant”. Això va escriure el grec Odisseus Elitis, a qui alguns defineixen com el poeta de la llum. És precisament aquest vers el que sempre em retorna a un capvespre a l’illa de Corfú després d’una processó i sopant entre pescadors. Abans d’atacar el plat que allà anomenen psari plakis, el patró, l’Stavros, em va mirar fixament i assenyalant la cassola em va dir: “Aquí sí que hi ha Homer, no on tu i molts d’altres el busqueu”. L’Stavros es referia a Homer, membre de la seva tripulació i que feia només unes hores havia participat en la pesca del pagre que estàvem a punt de sopar. Pagre, ceba, api, pastanagues, tomàquets, llimones, etcètera.
La Mediterrània és un capvespre que s’oblida de l’hora mentre sopem a la platja i entre pescadors. Una cosa que en molts llocs ja és un privilegi. Incívics i ecologistes feixistes, encara que es pintin de verd, semblen treballar estretament units per posar fi a llibertats i paisatges que ens han vist créixer. Però deixem els nous dictadors i tornem als pescadors de sempre. Gens estrany, doncs, que al llibre que acabo de rebre, Mar d’estiu, el seu autor, Rafel Nadal, dediqui un capítol a un sopar amb alguns pescadors i amics de Portlligat. Som molts els que devem a Henry Miller i a Lawrence Durrell la merescuda fascinació que ens provoca la Mediterrània. O els Mediterranis. Al final, però, el més viu, l’essència mediterrània, la trobem als plats dels pescadors, que són llibres que no només es mengen, sinó que s’assaboreixen.
Nadal és home d’hort i de bosc. La prova és que sap conrear tomàquets, coneix els noms de tots els arbres i ha sentit a parlar
L’essència mediterrània la trobem als plats de pescadors, llibres que no sols es mengen sinó que s’assaboreixen
de les pors nocturnes que provoquen els boscos. Però el privilegi d’haver nascut en una terra que és alhora pla, muntanya i també mar brava li permet passar dels tomàquets i cogombres a les cassoles d’uns pescadors que han vist temporals capaços d’empassar-se la costa que es troba entre els caps de Norfeu i de Creus. Temporals com el del 26 de desembre del 2008, que va portar a les platges una enorme quantitat de sards i pagells. Fins i tot dos meros magnífics de vuit quilos van acabar a la badia de Portlligat. Van ser els pescadors Lluís García, també conegut com a Isca, i Moisès Tibau els que van saber cuinar amb ells dos suquets col·lectius excepcionals. Tot i que potser el primer mero va acabar al forn.
Quan llegeixes la recepta d’aquell extraordinari, històric i col·lectiu suquet de mero que va elaborar Moisès Tibau i que Rafel Nadal reprodueix al seu llibre d’illes, platges familiars, esglésies blanques, vents, ferris, sols i ruïnes, entens la veritable Mediterrània. O els Mediterranis. Aquells Mediterranis d’arròs amb llagosta en què també participa i s’aplica l’escriptor Miquel Berga, antic degà de la facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i expert en George Orwell.
O un poema d’Odisseus Elitis o la recepta de Moisès Tibau. És el mateix.