“Trencar un matrimoni encara és un sacrilegi”
Rachel Cusk, escriptora, publica ‘Seqüela’
La canadenca Rachel Cusk (Toronto, 1967) és un referent de l’escriptura autobiogràfica, a què es lliura amb tenacitat des que a inicis del segle XXI va constatar els límits de la novel·la per explicar amb precisió certes experiències. Al seu nou llibre, Seqüela (Les Hores/Libros del Asteroide), descriu el seu divorci del fotògraf Adrian Clarke (que no esmenta mai) amb detalls i situacions poc comuns. Avui a les sis de la tarda en parlarà al festival Primera Persona, al web del CCCB. Ahir va atendre aquest diari per correu electrònic des del seu domicili a la costa est d’Anglaterra, el país on viu des dels setanta.
La narradora s’enfada quan descobreix que li haurà de passar una pensió al seu exmarit, i ell li respon: “Això no és gaire feminista”. Vostè no és feminista? Mostro com és de difícil identificarse i promulgar principis feministes en experiències quotidianes com la maternitat i el matrimoni. Altres emocions i altres idees de justícia i d’igualtat es poden tornar més fortes que aquest feminisme, i dominar-lo. La intenció era mostrar les trampes i contradiccions del feminisme com a experiència viscuda, real. Pots passar tota la teva vida considerant-te feminista (és el meu cas) i després veure que les teves creences són sotmeses a una tensió insuportable per institucions tradicionals com el matrimoni.
“Les filles són meves”. D’on li va sortir, aquesta frase atàvica?
Descric els instints brutals, salvatges, que el conflicte conjugal desperta en gent que es considera civilitzada. El sentiment d’una dona que els seus fills li pertanyen perquè han sortit del seu cos és una emoció violenta i visceral, més forta que el seu sentit de la justícia.
Per què no podia menjar?
En el divorci moltes persones se senten separades no només de la seva parella, sinó també del cos social i comunitari, que té al seu mateix nucli el concepte de nutrició. Tornes a estar exposat com un sol individu, igual que una criatura quan neix. És una experiència traumàtica de vulnerabilitat, i el més difícil de fer en aquest estat és alimentar-se i cuidarse. Vaig voler examinar el poderós estatus mitològic que continua tenint el matrimoni, fins i tot en un món on és perfectament legal deixar-lo. La persona que el deixa sent que està violant les regles sagrades i que comet un sacrilegi, i es tractarà a ella mateixa en conseqüència.
Quin percentatge hi ha, de ficció?
No escric res, incloent-hi les memòries, com una confessió o un recompte dels detalls de la meva vida. Utilitzo aspectes de la meva vida per crear una cosa universal. Així, les tècniques de ficció continuen sent rellevants, especialment quan el que escric es refereix a altres persones.
Què hi troba la protagonista, a la mitologia grega?
El mapa precristià de les relacions, amb tota la seva violència i ambivalència, alleuja la rigidesa del mite cristià. Llegir els grecs et fa més fatalista, però també fa que l’incompliment de les pietats cristianes sembli menys catastròfic.
Les sessions amb el psicoanalista són interessants. En què s’assembla la seva feina d’escriptora autobiogràfica a la del terapeuta? És una relació complicada, perquè l’analista pren la posició d’autor.
Compara el psicoanalista amb una prostituta que cobra per comprensió i que, quan passa l’hora, li diu: “S’ha acabat el temps”.
Es veu així. En el divorci les persones se senten aïllades o exiliades de la xarxa de relacions íntimes, i per això pagar per la comprensió o l’atenció es viu de manera molt dura.
SENTIMENTS “És dur pagar un psicoanalista que mira el rellotge, una prostituta de la comprensió”