Dones inesperades
Una de les novel·les més recomanables que he llegit últimament és No soc aquí, d’Anna Ballbona, premi Llibres Anagrama. Com qui no vol la cosa, una veu fermament arrelada al segle XXI ens parla d’uns orígens familiars que es podrien endinsar al XIX en un model de vida rural a tocar de la gran urbs, sota els ponts de les autopistes. L’estil de Ballbona és tan dinàmic com la mirada de la seva protagonista embarassada, que hereta el solitudinari nom de Mila “d’una besàvia que va viure als sots feréstecs”. La novel·la va molt més enllà de la mera contraposició entre els mons pagès i industrial. Està escrita amb un estil transparent arrelat en una tradició boirosa i tonificat pels fulgors incerts de la modernitat futura. Entre la galeria de personatges del passat que la memòria de la Mila recupera quan se sap gràvida hi ha una tieta soltera diagnosticada com a maniacodepressiva. Tota la informació sobre ella és boirosa, però queda clar que era molt renegaire i la mare de la Mila recorda que quan s’emprenyava (ella diu “s’empixonava”) deia “Càsum Cristina puta”. Mai no havia sentit aquest renec i no sé si té cap arrelament popular o surt de l’idiolecte familiar de l’autora. Que Cristina contingui el nom de Crist el fa sospitós d’eufemisme (com ospa per hòstia), però també podria ser que en origen hi hagués alguna Cristina coneguda, per exemple la reina Maria Cristina, regent del 1885 al 1902, fins a la majoria d’edat d’Alfons XIII. Vaig conèixer un ancià que renegava amb un “Càsum Sèrbia”, en al·lusió a l’atemptat de Sarajevo que va provocar la primera Gran Guerra.
La fraseologia popular és plena de dones que hi irrompen de manera inesperada. Per l’Alt Penedès campa una tal Maria Antònia que els més
Que Cristina contingui el nom de Crist fa que aquest renec sigui sospitós d’eufemisme (com ospa per hòstia)
fantasiosos relacionen amb la reina francesa Maria Antonieta, coneguda per les seves follies. Si et volen dir irresponsable et claven que ets un “trenta-deu Maria Antònia”. Més detalls en el rum-rum que li vaig dedicar ja fa un lustre (14/ XI/15) amb el títol “Ai, Maria Antònia”. Una altra d’aquestes dones inesperades seria l’Àngela Maria. L’expressió que capgira el nom de l’actual consellera de Cultura es fa servir per indicar conformitat, com un sinònim emfàtic d’“això mateix” (el que els més refistolats dirien “equiliquà”). S’ha convingut que aquesta Àngela Maria prové d’una antiga joglaressa barcelonina anomenada Maria que anava a la processó disfressada d’àngel amb una carota de galtes inflades que simulava l’acció de bufar. La gent preguntava per aquest àngel i tothom responia: “l’Àngela Maria”. La meva favorita, entre totes aquestes dones inesperades, la conec des de l’any de la picor: és la famosa Maria Castaña (o Maria Castiñeira), una gallega nascuda a Cereixa (A Pobra do Brollón), que l’any 1386 va dirigir una revolta a Lugo contra el bisbe Pedro López de Aguiar que els pretenia xuclar la sang amb més impostos. La seva figura va esdevenir tan llegendària que ha quedat fixada al temps antic: els temps de la Mariacastanya, de quan les bèsties parlaven o del temps que la Marta filava.