Anècdotes extraordinàries
“No sé si té sentit que siguem aquí, quan tothom és als bars i a les platges”, diu Carlos Zanón a Toni Garcia Ramon, a través del YouTube de l’ACEC. I ell respon: “Jo encara soc a la fase zero, perquè quan trec el gos, la gent em fa més por que mai”. Tot i que fa mesos que ningú no l’abraça, l’únic que troba a faltar és embotir-se dotze hores al seient d’un avió, sense wifi, per desconnectar de l’adrenalina occidental, diu. És el que solia fer de camí als festivals on entrevistava les grans estrelles de cinema. De les tres mil entrevistes que deu haver fet, trenta formen part del seu repertori d’anècdotes extraordinàries. Les ha explicat tantes vegades, que Malcolm Otero li proposà que n’escrivís un llibre. En un primer moment, a Garcia la idea li va semblar una collonada. Però començà a donar-li voltes, i així va sorgir Mata a tus ídolos, publicat per Catedral. Estava programat que sortís cinc dies abans de Sant Jordi. Finalment ho ha fet aquesta setmana. Berto Romero li va enviar un àudio dient-li que era un geni, encertant en plena pandèmia, quan la penúltima va ser fa un segle. A Garcia li hauria fet il·lusió presentarlo amb els amics, ajuntar-se a beure i “fer el babau i el poca-solta”.
Les anècdotes que va viure amb Sigourney Weaver, Robert de Niro o Al Pacino serveixen com a retrat d’aquests personatges. Però, a més, el llibre conté certa malenconia, segons Zanón. I recorda que Tom Petty explicava que, quan arribes a l’èxit, reps una carta que diu: “Enhorabona, has aconseguit l’èxit, i no seràs feliç”. I potser sí, que aquelles converses que Garcia va tenir amb Tom Hanks, o Brad Pitt, o George Clooney, siguin una polaroid del que significa triomfar. Quan perds l’anonimat, perds una part de la capacitat de ser actor, li va dir Harrison Ford; perds la capacitat d’observar la realitat des de fora. Ford va presenciar una operació quirúrgica per estudiar com procedia el cirurgià, i a l’home li tremolaven les mans pel fet de tenir Indiana Jones al quiròfan. En qualsevol cas, Garcia vincula la seva memòria al cinema: la mort de la seva mare va coincidir amb l’estrena de Lo imposible, de J.A. Bayona, i la del seu pare, amb El despertar de la força, de J.J. Abrams.
Explica que Meryl Streep és espectacular, però fa unes entrevistes tan perfectes que no hi ha anècdota. Denzel Washington tendeix a no dir res, i sempre fa cara com que li acabassin de robar la bici. Lynch és increïble, hipnotitza, et quedes mirant el seu rínxol: “Recordo entrevistar-lo quaranta-cinc minuts a Berlín, i era com si nevés dins l’habitació; no tenia ni idea de què m’estava explicant, però m’era igual”. Wes Anderson és encantador i en sap un munt, de cinema. No saps mai si Spike Jones se’n fot de tu. Amb el dissenyador Tom Ford, hi havia quatre persones a l’habitació, i Garcia li digué: “Per fi fas una cosa seriosa, una pel·lícula”. Tothom el mirà horroritzat, tret de l’entrevistat, que s’ho va prendre amb humor.
I si a Garcia li passen coses extraordinàries a la professió, també les que enumera Duncan Macmillan mereixen un llibre titulat precisament així, Las cosas extraordinarias. Publicat a Temas de Hoy, n’ha fet el pròleg i les notes l’actor Brays Efe, que representava aquest monòleg al teatre Lara de Madrid, i el comenta amb la youtuber Ter a l’Instagram Live de la Casa del Llibre. “És una obra molt emotiva i malenconiosa”, diu ella, “no tinc clar si m’agrada més el text o la teva interpretació; tens una naturalitat brutal, damunt l’escenari”. En assabentarse que la seva mare ha intentat suïcidar-se, un nin fa una llista de
“Quan perds l’anonimat, perds una part de la capacitat de ser actor”, va dir Harrison Ford
Que gran que és
el cinema! Toni Garcia Ramon, autor de Mata a
tus ídolos, explica a Carlos Zanón, al YouTube de l’ACEC, anècdotes de les estrelles de la pantalla gran que ha entrevistat
Del paper a l’escenari
L’actor Brays Efe i la youtuber Ter xerren de Las cosas estraordinarias, de Duncan Macmillan, a l’Instagram de la Casa del Llibre, monòleg que el primer representava
Pintura i arquitectura La inauguració de l’exposició Arquitectures icòniques, de la pintora Bea Sarrias, a la galeria Jordi Barnadas, es va fer en conversa virtual amb Òscar Tusquets
nou-cents noranta-nou motius pels quals val la pena viure. “Les coses tristes i les alegres passen alhora”, diu Efe. “Sense l’olor dels llibres vells, el món seria pitjor”.
Com al protagonista de l’obra, a Efe i a Ter també els agrada fer llistes. En compartien una d’emoticones, en què un era la lluna, i l’altre, un telescopi; un era un disquet, i l’altre, un CD; un era un avet i l’altre, un arbre de Nadal. Ella diu: “No hi ha un licor que és 108? O és 103?”. A la representació teatral, Efe interactuava amb el públic, que formava part de l’obra. Quan tornaran les estrenes? Com seran? I els festivals? I les inauguracions? Potser seran com la de Bea Sarrias, Arquitectures icòniques, a la galeria Jordi Barnadas, dimarts passat. Consistia en una xerrada amb Òscar Tusquets a través de l’Instagram de la revista Arquitectura y Diseño. “M’ha deixat de pedra que no tinguis entrada a la Viquipèdia”, començava ell. I parlen del curs que feren amb Antonio López. Com que ella és al·lèrgica a l’essència de trementina i a l’aiguarràs, llavors ja portava mascareta. Va deixar de pintar a l’oli, “el material suprem”, i passà a l’acrílic.
Sarrias retrata espais, cosa que no vol dir que siguin llocs buits, al contrari: allà hi ha un arquitecte que l’ha creat, una persona que l’habita, una cadira on s’asseurà, un llibre que està llegint. Cada vegada li interessa més l’entorn, diu, el que hi ha al voltant, no només l’edifici: aquella mar de fons o aquells pins que, tot i ser una pintura, era capaç d’olorar durant el confinament. Un reflex d’aquest món al qual fins i tot el més anecdòtic ha esdevingut extraordinari.