Badia i Margarit, un “tastaollasses”
Centenari del lingüista que va consolidar el català del segle XX equiparant-lo amb les altres llengües romàniques
En la sessió en memòria d’Antoni M. Badia i Margarit que l’Institut d’Estudis Catalans va celebrar el 2015, la presidenta de la Secció Filològica, M. Teresa Cabré, va dir: “S’ha posat de manifest a través de la mirada que hem fet en la seva trajectòria professional que el doctor Badia era un tastaolletes, com ell mateix va dir. Potser més que un tastaolletes, jo diria que va ser un tastaollasses, perquè no eren olletes en realitat el que tastava”. La doctora Cabré va afegir: “Dir-ne un tastaolletes seria menysvalorar la dedicació tan completa, entregada i profunda que va tenir en totes les parcel·les que va conrear i en totes les activitats en què es va comprometre”.
Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 30 de maig del 192016 de novembre del 2014) va ser un filòleg especialitzat en lingüística romànica. Catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola a la Universitat de Barcelona des del 1948, i de gramàtica històrica catalana des del 1977, també va ser rector de la institució del 1978 al 1986.
Repassant el seu currículum, es constata l’autoqualificació de “tastaolletes” perquè va fer recerca en gairebé tots els camps de la lingüística. La seva tesi doctoral, guiada per Dámaso Alonso, va ser un estudi de morfologia històrica. Ja catedràtic, va continuar amb la lingüística històrica, però va eixamplar el seu camp d’estudi a qüestions de morfologia, sintaxi, fonètica, semàntica, sociolingüística, dialectologia, onomàstica...
En conversa amb la presidenta de la Secció Filològica, que Badia també va presidir del 1989 al 1995, destaca: “Badia es va caracteritzar per la innovació. En tot el que estudiava, hi feia innovació. Va començar amb la fonètica històrica i de seguida va treballar en la fonètica experimental. Pel que fa a la gramàtica, arran del seu pas per Georgetown, hi va incorporar l’estructuralisme. I va fer la primera enquesta sobre usos lingüístics del català i el castellà en ple franquisme, que es va publicar en La llengua dels barcelonins (1969)”.
Malgrat que va fer tota la carrera acadèmica a la Universitat de Barcelona, fet que li va comportar algunes diferències amb altres lingüistes que es van exiliar, Badia va saber avançar en els seus estudis de lingüística romànica per equiparar el català amb les altres llengües de cultura. “A Badia li hem d’agrair el que ell de vegades comentava, ‘que la normalitat d’un país no passa només per les qüestions polítiques, sinó també per les qüestions acadèmiques i per la consideració que la llengua d’aquest país és una llengua com les altres llengües de cultura’”, afirma Cabré.
La col·laboració amb lingüistes d’altres països i les estades en universitats com les de Heidelberg, Munic, Georgetown i Wisconsin van suposar un eixamplament de la visió de la llengua que va marcar la seva feina i la dels seus nombrosos alumnes i deixebles.
Va ser doctor honoris causa per les universitats de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc, la Sorbona, Perpinyà, el Knox College de Galesburg (Illinois), Alacant, Illes Balears i Barcelona. I va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
Coincidint amb el centenari del seu naixement, aquesta setmana s’havia de celebrar una jornada acadèmica, acompanyada d’una exposició del seu llegat d’objectes d’interès acadèmic i institucional, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, que ha quedat ajornada al novembre.
El professor va treballar perquè el català fos considerat com qualsevol altra llengua de cultura