Mestre de lingüistes
La meva promoció accedí als estudis de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona l’any 1961, època marcada per dos fets: l’agitació política i la massificació de la universitat amb jovent nascut després de la Guerra Civil. La mateixa persona que entre 1978 i 1986, com a rector, renovaria aquesta universitat, amb uns estatuts democràtics i normalitzant-ne el català, descrivia així la seva actitud mentre jo hi estudiava: “(...) [La situació] em feia mantenir al marge de la vida social a la Universitat, per a concentrar la meva atenció entorn dels estudiants, entranyables estudiants, i, aviat, dels deixebles i col·laboradors, no menys entranyables”. Tinc la sort d’incloure’m, modestament, entre els alumnes i, després, entre els deixebles i col·laboradors.
Als anys seixanta el doctor Antoni M. Badia impartia gramàtica històrica i lingüística general, aplicades a l’espanyol, en l’especialitat de Filologia Romànica. Nosaltres veníem d’un batxillerat sense referències a la cultura catalana i ell ens seduïa inserint en les lliçons de castellà comentaris sobre català. Fora d’hores, assistíem a les seves classes de català, obertes a estudiants de qualsevol carrera, on apreníem allò que l’ensenyament reglat negava: l’accés acadèmic a la nostra llengua.
En aquestes classes voluntàries es mostrava rialler, assequible i no tan tímid com era habitual. Del seu mestratge com a professor destaquen la voluntat de formar-nos en el coneixement de les teories més rellevants de la romanística i de la lingüística, i la capacitat de promocionar-nos, oferint-nos feina i implicantnos en els projectes que encetava. Les classes eren sempre interessants i traspuaven els seus amors científics i el respecte per determinades teories, de manera que amb passió continguda ens inculcà una formació lingüística molt completa.
Com a científic cal destacar-ne tres aspectes. Primer, la capacitat de treball investigador, reflectida en una trentena de llibres i més de cinccents articles, molts encara obres de referència. Segon, l’interès, mantingut fins al final, per diferents disciplines lingüístiques i per les innovacions teòriques, que aviat reflectia en la recerca i en les publicacions. Finalment, la iniciativa per impulsar projectes innovadors d’envergadura i crear entitats internacionals vinculades a la catalanística. La seva projecció li comportà ser professor visitant d’universitats europees i americanes, presidir diferents societats científiques i, entre molts premis més, el prestigi de rebre el doctorat honoris causa de deu universitats d’Europa i Amèrica.