Viure dins la maleta
Zupo Equisoain gaudeix de la seva passió com un rodamon
T’has de refer i readaptar; no queda cap altra alternativa”, recepta Zupo Equisoain (Pamplona, 1962), un dels entrenadors històrics de l’handbol espanyol, que està vivint una segona joventut a la Unió dels Emirats Àrabs com a seleccionador. Dubai és el sisè port on atraca aquest entrenador enèrgic, d’aparença feréstega i tracte amable, rifaire, que va veure les orelles al llop de la crisi –la del 2008– i no va dubtar a fer les maletes. Des d’aleshores no ha parat: Itàlia, Conca, Qatar, Lisboa, Benidorm, els Emirats... “És el que hi ha si t’agrada això, si vols treballar i no vols parar”, comenta confinat des de Pamplona.
Fa dues setmanes que hi va arribar des de Dubai, “en l’últim vol que sortia dels Emirates cap a Madrid”, per passar el confinament amb la família. “A finals de juny espero tornar-hi, però no és senzill: estan cancel·lant molts contractes”. La seva pròxima fita, si l’IHF ho accepta, és jugar al Mundial 2021 d’Egipte amb una wild-card ,ja que la UEA va donar la campanada quan va quedar cinquena de l’Asian Cup. Un miracle.
Per fer-se una idea de la gesta d’Equisoain: en menys d’un any (des del juliol del 2019 que va ser contractat) ha convertit una autèntica banda desmanegada en un equip amb cara i ulls. “Un dia apareixien tres jugadors a entrenar-se, un altre en venien cinc, un altre dia un... No ho entenia. No veia la sortida del túnel. Va ser desesperant”, explica a La Vanguardia.
D’estar acostumat a uns entrenaments precisos, de qualitat, “amb els millors jugadors del món, com Richardson, Balic, Iakimòvitx, Garralda, Svensson o Kasper”, a no tenir ni per fer un tres contra tres. “Molts cops acabava l’entrenament a Pamplona, em quedava assegut i em deia: ‘Mare meva, però què és això?’, pel nivell que tenien”. Aquell Portland que va dirigir del 1995 al 2007 “ho va guanyar tot”, dues Lligues, dues Copes del Rei, dues Recopes, una Copa d’Europa... que va pispar al Barça de Valero Rivera el 2001. Batalletes per als nets.
Ara, a la UEA, viu la nit de la seva carrera: els “jugadors no són professionals; treballen a l’aeroport, a duanes, a Emirates Airlines; tenen torns, i el dia sagrat de descans... No he tingut temps d’emprenyar-me, amb els jugadors no podia”, diu Zupo Equisoain, que va haver de reprimir el seu caràcter ferotge i “descarregar llavors tota la mala llet amb el vicepresident de la Federació”.
Com es controla un entrenador tan enèrgic per no esclatar davant aquest desgavell? “Un s’adapta a tot. Ja són molts anys. Veus la qualitat dels jugadors i fins on pots collar. Els vaig marcar les pautes: ‘Amb mi, a la cara’, els vaig dir. ‘Us podeu queixar, parlar del
UN ESTIL DE VIDA PER L’HANDBOL “He fet vuit trasllats els últims anys, però estic a gust, amb ganes de continuar uns anys més”
que vulgueu, però sempre a la cara’. Soc molt exigent. Ells ho van acatar i ho van fer bé”, explica Equisoain, l’únic tècnic europeu a la UEA.
“Has de tenir prou mà esquerra. L’entrenador eslovè de l’Aràbia Saudita va collar massa i els jugadors es van rebel·lar, i després de l’Asian Cup el van destituir. Al de Kuwait i al de l’Iran també”.
El seu petit miracle es va forjar a Benidorm, on es va endur els 16 jugadors a un campament. “En 15 dies vam poder fer 25 entrenaments. Estaven molt motivats, amb moltes ganes de fer-ho bé; són gent molt disciplinada, amb molt de respecte”. El treball intens va fer efecte i van quedar cinquens a l’Asian Cup després de guanyar l’Iran, una de les potències regionals.
Equisoain, en aquests dies de descans, agafa aire. El futur és incert per la crisi desencadenada pel coronavirus, però sap que no li faltarà la feina. “Els clubs i les federacions volen entrenadors espanyols”. Si cal tornar a fer la maleta, es fa. Tot i que “els trasllats són atòmics; els últims [12] anys n’he fet vuit. La meva dona es torna boja”, explica Equisoain. La Lola i els tres fills ja han optat per no moure’s més de Pamplona. “Des de Portugal (del 2015 al 2017) vam decidir que me n’aniria jo sol. Els meus fills no tenien amics a Pamplona, només la família; cada any una escola nova, un idioma nou... Això dels trasllats no ho recomano a ningú”.
Tot i que sospita que n’hi queda més d’un. “Estic molt a gust, m’ho passo bé, és el meu esport. Són 31 anys seguits d’entrenador. Crec que soc jove i em sento amb ganes de continuar uns quants anys més”.