L’exemple a seguir
Encara podeu recuperar-ne l’arxiu d’àudio a la xarxa de l’emissora. Fa uns dies, al Tot Costa de Catalunya Ràdio, entrevistaven Manel Estiarte per comentar The last dance, la magnífica sèrie d’ESPN sobre Michael Jordan que s’emet a Netflix. Especular amb ell sobre la psicologia del millor jugador de bàsquet de la història tenia tot el sentit del món. Estiarte també havia estat millor jugador del món. En el seu cas, de waterpolo, precisament a l’època en què Jordan regnava a la NBA. De fet, van coincidir als Jocs Olímpics de Barcelona. A més a més, encara treballa al costat de Pep Guardiola, i durant el seu inoblidable pas per la banqueta del Barça va compartir vestidor amb Lionel Messi, el millor futbolista de tots els temps. Pocs exesportistes d’elit hi deuen tocar tant en temes d’autoexigència, competitivitat malaltissa, capacitat de lideratge i treball en equip com el català, que responia telefònicament, des del seu confinament a Pescara. Sempre humil, va recordar una reflexió de Seydou Keita, just quan s’incorporava a la gestió de les relacions públiques del primer equip i buscava la manera de millorar, no va concretar quin aspecte, potser de tipus comunicatiu, de Messi. “Pensa, Manel, que el que tu estàs pensant, ho pensa tothom. Cadascú voldria el Leo a la seva manera (…) I tenia la santa raó! Tots, des de casa, rere el micro o la pantalla de televisió, des d’un diari, diem “sí, però, esclar, si fes…, si digués…”. I l’altre 99,9% que ens donen Michael Jordan o Leo Messi?”.
El sisè episodi de The last dance se centra en la conquesta dels Bulls del tercer campionat consecutiu de l’NBA, quan apareixen les primeres esquerdes en l’efígie fins llavors impol·luta de Jordan. Arran de la publicació de The Jordan rules , de Sam Smith, es comença a parlar sobre la manera cruel que exerceix el lideratge sobre els companys i, després de la segona derrota contra els New York Knicks, esclata la polèmica sobre una possible addicció al joc. Ràpidament entenem que ambdues xacres poden ser interpretades com a expressions alternatives de la competitivitat extrema del personatge, que veiem perfectament il·lustrada en una escena on se’l veu apostar contra un membre del seu cos de seguretat qui pot llençar monedes sobre la moqueta més a prop de la paret… L’altra qüestió que s’apunta de manera més indirecta és si una persona que aporta tant de valor a la societat, a còpia d’exigir-s’ho tot a si mateix, no té dret a dimitir, ni que sigui de tant en tant, d’ell mateix. “Si tingués l’oportunitat de tornar a començar –confessa Jordan– mai deixaria que em consideressin un exemple a seguir. És com un repte que t’obliguen a acceptar. I no hi ha manera de guanyar-lo”.
Especular amb Estiarte sobre la psicologia de Michael Jordan tenia tot el sentit del món