“Que et faig una foto?”
Jordi Bedmar, fotògraf del president del Govern, va ser i encara és un magnífic atleta
Si les teves fotos no són prou bones, no ets prou a prop.
Robert Cappa
Alguns afortunats descobreixen la seva vocació de petits. Són uns quants. Els molt afortunats aconsegueixen viure d’aquesta vocació precoç.
Aquests últims són poquíssims.
(...)
Ho recordo bé. Jordi Bedmar (51) tenia vint anys i sempre s’emportava dues coses a les pistes d’atletisme: les sabatilles de claus i la càmera fotogràfica.
Primer competia.
Enfundat al seu uniforme del Club Gimnàstic Barcelonès (CGB), volava. Rondava els set metres en llargada (6,91 m) i els quinze metres en triple (14,94 m).
I després s’asseia a la grada, amb els atletes que esperaven torn, o amb els qui ja havien competit, obria una carpeta, treia un grapat de còpies en paper, les estenia sobre el seient i ens deia:
–La setmana passada et vaig retratar competint. Que vols la foto?
–I quant val?
–És teva, te la regalo.
–Com?!
Com pots renunciar a un regal com aquest?
El gran Jordi Bedmar t’acabava d’il·luminar el dia.
Han passat trenta anys i conservem un grapat d’imatges d’aquells temps. Poques, suficients. Ens n’hem anat als vuitanta i els noranta. Llavors no hi havia mòbils. Si volies filmar, necessitaves videocàmeres en
VHS...
Moltes d’aquelles fotos les firma Jordi Bedmar.
Va ser el retratista del nostre atletisme.
(...)
–I per què regalava les còpies? –li pregunto ara, conversant cara a cara, amb la mascareta pel mig.
–Perquè volia fer-me un nom.
Jordi Bedmar volia fer-se un nom i així es va fer la màgia.
Les firmes comercials necessitaven imatges. Karhu vestia el CGB. Karhu necessitava imatges. El club tenia atletes importants, alguns de nivell olímpic. Hi havia Manel González, Toni Lanau, Francesc Perarnau o Jesús Ariño.
Van trucar a Jordi Bedmar:
–Em van demanar que retratés Toni Lanau als Campionats d’Espanya del 1986. La cosa va anar d’allò més bé. Van fer un pòster. Després em van demanar fotos de Pere Casacuberta. I després vaig saltar al tennis, amb Jordi Arrese i Sergi Bruguera... –I continua practicant atletisme? –Anava fent. Ho combinava tot: els entrenaments i els estudis.
–I per què tanta passió per les fotos? –Pel pare.
El seu pare és Francesc Bedmar. Un mestre de la fotografia. Multifotògraf, diu el seu fill. Francesc Bedmar retratava països, obres d’art, partits de tennis a l’RCTB, models per a anuncis...
–Jo l’acompanyava des de criatura. El meu pare era el fotògraf del monestir de Poblet. Vaig menjar amb monjos i vaig passar fred a l’església mentre ell fotografiava el claustre.
–A vostè li agradava acompanyar-lo? –Uuufff, moltíssim.
Tant li agradava que s’ho va prendre com un ofici. Acompanyant el seu pare, Jordi Bedmar va decidir que viuria de la imatge.
Així doncs, mentre caminava per allà, amb les sabatilles de claus a la motxilla i la càmera a l’espatlla, estudiava FP de Fotografia. I perseguia mites: es recorda a si mateix elaborant el llibre oficial dels Jocs de Barcelona’92, corrent darrere de Serguei Bubka, Patrik Sjöberg, Mike Conley i Robert Emmian.
El lector se’n deu haver adonat: tots són saltadors de llegenda.
Jordi Bedmar també es recorda passant la nit al Tourmalet per capturar Miguel Indurain, que passava rabent lluint el mallot groc. O recorrent mig món, retratant espais patrimoni de la humanitat.
–I com va arribar a la Generalitat?
No ho hem dit, encara, però aquell atleta adolescent que et regalava la teva foto a les grades de l’estadi Serrahima és avui el retratista dels presidents del Govern.
–La Generalitat va anunciar un concurs. M’hi vaig presentar i el vaig guanyar. Era el 1999.
Governava Pujol.
Després va venir Maragall, “amb els seus cops de genialitat”, diu Jordi Bedmar. I després Montilla, Mas, Puigdemont i Torra.
–El pare em va dir: “Seràs on tot es cou, però tu no ets el protagonista. Sigues discret, tu no has sentit res. Tan sols pren les imatges que t’han demanat”. No recordo cap consell millor.
–I l’atletisme?
–L’havia deixat un temps, però un bon dia em vaig veure al Serrahima, provant la taula de salts. Tenia 45 anys. Vaig saltar i em vaig sentir bé. L’endemà em federava pel club Barcelona Atletisme.
I m’ensenya un ventall de fotos actuals. En les estones lliures, fora del Govern, Jordi Bedmar i la seva dona, Mireia Gorju, se’n van a les pistes de Can Dragó i allà s’entrenen, ell com a saltador i ella com a velocista.
–Encara em sento fort. Aquests anys he guanyat dotze títols nacionals veterans entre llargada i triple. Quan podem, ens muntem algun viatge i ens en anem als Mundials.