No és temps de retrets
Encara que Santana i Irisbus es van anar debilitant fins a finalment tancar les portes i diverses plantes de muntatge s’han anat reconvertint cap a plantes de components o centres logístics no havíem viscut el tancament d’una planta de muntatge “en directe”: la planta de Nissan a Barcelona és la que té aquest dubtós honor i, a més, arrossega en la caiguda les plantes de Sant Andreu i Montcada.
Sobre les tres plantes s’ha desencadenat la tempesta perfecta: una empresa amb seriosos problemes a la central que per salvar-se reforça l’aliança amb Renault i li cedeix el control d’Europa, una direcció europea abocada al Regne Unit, una planta que havia perdut el tren de les inversions i la modernització i una conjuntura econòmica que anima a emprendre les reestructuracions pendents. La Covid-19 no ha tancat les plantes de Nissan a Barcelona, però dona la cobertura perfecta per fer el que en un altre moment hauria estat més difícil.
No deixa de ser paradoxal que el sainet al voltant de la detenció i cessament del pare de l’aliança, Carlos Ghosn, provocat segons moltes fonts per evitar l’absorció de Nissan per part de Renault, acabi any i mig després amb una rendició incondicional en no haver aconseguit teixir una aliança 100% japonesa amb Mitsubishi i Honda.
Una vegada comunicat el tancament la prioritat és trobar alternatives per als treballadors en només sis mesos. És tremendament difícil que un tercer es faci càrrec de tota la plantilla, i menys un fabricant xinès, entre altres coses perquè Catalunya ja ho ha intentat dues vegades amb idèntic resultat, cap. Caldrà posar-hi imaginació per poder donar feina al major nombre de treballadors, tant de bo fent valer la seva formació i capacitats. I per a això les administracions han de continuar treballant juntes de la mà dels sindicats, ni més ni menys que el que ha passat fins ara.
Perquè sí, ministeri, Generalitat, Ajuntament, Zona Franca i sindicats han treballat junts molt més del que un pugui imaginar. D’igual manera que quan s’equivoquen cal denunciar-ho, quan l’encerten cal reconèixerho. I en aquest cas l’únic que s’ha equivocat és Nissan, amb la col·laboració necessària de Renault. Nissan abandona la producció a la Unió Europea gastant una milionada en demolir les seves capacitats quan per molt menys podia transformar l’ecosistema de Barcelona cap a un futur elèctric; d’ajuts i suport no n’hi faltarien, i menys ara.
Els esforços s’han de concentrar a negociar amb Nissan una sortida el més suau possible, no només indemnitzant i compensant sinó també coinvertint en la reindustrialització. Per això cal continuar treballant junts en un futur que no serà gens senzill, entre altres coses perquè la unitat sindical es pot trencar amb previsibles promeses d’inversió en la planta de Cantàbria i la de les administracions per la latent amenaça sobre les plantes de Renault a Espanya per molt poc creïble que sigui des del punt de vista industrial i econòmic.
Cal negociar amb Nissan una sortida el més suau possible, que inclogui inversions en la reindustrialització