Un guirigall impresentable
És desmoralitzador que, en un moment tan delicat de la història d’Espanya, el Congrés dels Diputats es converteixi en una baralla de galls. Mancats de propostes, plens d’ira, escassos d’empatia, els parlamentaris han donat mostres de poca intel·ligència emocional i de nul·la consideració política. El lamentable espectacle del vicepresident Pablo Iglesias tractant Cayetana Álvarez de Toledo de marquesa en lloc de fer-ho com a senyoria, que va ser replicat per la portaveu del PP acusant-lo de ser fill d’un terrorista, va tenir un segon capítol en la comissió de Reconstrucció. Allà, altre cop Iglesias va sortir a escena per proclamar que els líders de Vox volen donar un cop d’Estat però no s’hi atreveixen i Iván Espinosa de los Monteros va abandonar la sala dient que tot plegat era un espectacle lamentable, propi d’un marxista comunista. La cosa no va quedar aquí, perquè la diputada de Vox, Inés Cañizares, encara va definir Nadia Calviño “com el dic de contenció dels piròmans comunistes”.
Per fortuna, Patxi López, president de la comissió de Reconstrucció, va tenir un atac de lucidesa i va parar el debat: “Per a què som aquí? Per a res. Hauríem de ser capaços d’autocensurar-nos una miqueta per estar a l’altura de les circumstàncies. La gent no espera que estiguem tot el dia en la crítica, l’insult, la desqualificació i el tu més”.
Hem arribat a un punt que el menys insultant són les paraules. “L’insult deshonra a qui l’infereix, no a qui el rep”, va escriure Diògenes de Sinop, fa ni més ni menys que vint-i-cinc segles. Però el realment indignant és que un país, amb 3,5 milions d’aturats, 4 milions de persones en ERTO i 1,3 milions d’autònoms sense ingressos tingui els diputats estirant-se els cabells i llançant-se insults. És un clar menyspreu als ciutadans, davant la crisi provocada pel coronavirus, que la comissió de Reconstrucció sigui aquest guirigall impresentable, sense propostes per oferir a una societat que els mira amb estupor, convençuda que el gran problema d’aquest país, tant com l’economia, és la seva classe política.
Si cada insult que s’ha escoltat a la Cambra fos una proposta per sortir de la crisi, és evident que estaríem en una situació privilegiada per afrontar el futur. El drama és que cada vegada els diputats s’insulten més, si bé quan ho fan demostren una progressiva falta d’enginy. Però no cobren dels nostres impostos per desacreditar el rival, sinó per oferir solucions als problemes dels ciutadans. El Congrés s’assembla a Twitter, xarxa social que el professor de Cambridge Matt Haig va definir com un bar de matinada quan s’han acabat les copes i t’han abandonat els amics.
Més d’un ha recordat aquests dies José Antonio Labordeta, de la Chunta Aragonesista, que, després de sentir les facècies sobre la seva persona des de les files del PP, els va cridar: “A la merda!” i va baixar de l’estrada. No va resultar una invitació al decòrum, però almenys va ser la resposta sincera per l’embafament enfront de la pèssima educació parlamentària.