“No es tracta només de sobreviure”
Gabriel Heras, metge especialista en medicina intensiva, creador del projecte HU-CI
Tinc 43 anys. Treballo a l’hospital Universitari de Torrejón. A la meva unitat es va detectar el primer cas de coronavirus. Tinc parella, dues filles i soc de l’Atleti. Si la salut i l’educació són els pilars del benestar caldrà invertir en això. Crec que la consciència no s’allotja al cervell, que la mort no existeix
Aquesta crisi ha deixat clar que el sistema sanitari s’ha d’humanitzar.
Vostè fa anys que fa això.
la persona al Pensem centre de que l’UCI, si aconseguim el lloc amb posar més tecnologia i estris xiulant d’un hospital, el projectes d’humanització s’estendria a totes les aèries, i això estava passant fins que va arribar la Covid-19.
I sorgeix d’una crisi personal?
Fa set anys a l’estrès laboral per les mancances de personal s’hi van unir el càncer terminal del meu pare i el meu divorci. Vaig caure en depressió i vaig deixar l’hospital.
Va viure el calvari del pacient.
I vaig entendre molt bé el seu patiment i el dels familiars. Per no ser còmplice per omissió vaig decidir tornar i canviar el sistema des de dins.
I com es fa?
Investigant, vam preguntar a 10.000 pacients, familiars i sanitaris que estan a el peu de l’canó què volien; d’aquí van sortir mesures bàsiques exportables a qualsevol àmbit sanitari i país.
Digui’m alguna de les coses que volen.
Un horari de visites flexibles, millorar la comunicació, pràctiques que assegurin el benestar físic del pacient, perquè encara que li sembli increïble, continua havent dolor físic als hospitals. I l’emocional no es té en compte, així que algú comença per exemple a plorar de manera desconsolada en una UCI se l’adorm.
No arriben a tot.
Cal atendre la prevenció del desgast professional, i considero que els sanitaris haurien de passar un test psicotècnic, perquè hi ha gent molt intel·ligent que no té habilitat social, i treballem diàriament de cara a un públic en continu patiment.
Què més?
El maneig de la síndrome post-UCI. El coronavirus ha generat llargues estades a l’UCI, i els pacients han d’aprendre altre cop a caminar, respirar, empassar, pateixen depressió. No es tracta només de sobreviure sinó de com.
Cert.
I morir-se bé és bàsic per al que se’n va i per als que es queden. Si li pregunta a qualsevol sanitari on vol morir li dirà que a l’hospital ni de conya. Necessitem unitats de cures pal·liatives.
Ningú no vol morir sol.
Això ha estat el pitjor, i li diria que sense necessitat. Nosaltres ens vam posar la norma d’“aquí no es mor sol ningú” i vam reservar un vestit de protecció per als familiars. Cap bitxo no ens pot robar la humanitat.
S’ha pogut fer poc.
Hi ha hagut falta d’humilitat en els responsables de gestionar aquesta crisi perquè no han escoltat els que estàvem al davant. El 20 de març vaig proposar d’enviar pacients a altres comunitats o que vinguessin professionals de tot Espanya a ajudar-nos. Podien i hi estaven disposats, però no els ho van permetre.
La por és mala consellera.
Tota la gestió del coronavirus s’ha fet des de la por, la improvisació i l’egoisme. Des de l’egoisme personal al de les comunitats autònomes i dels països. Ningú no s’ha preocupat realment pel bé comú. I hi ha hagut declaracions polítiques per part de tots indecents.
Quina el va ferir més profundament?
El dia que va sortir Fernando Simón dient que quan hi ha un sanitari infectat tots al seu voltant són testats estava mentint. Aquell dia va deixar de ser metge i es va convertir en polític.
La por també era als hospitals.
No poder socórrer tota aquella gent amuntegada que et miren terroritzats pesa en l’ànima, i imagini despertar-se a l’UCI i veure’s envoltat d’astronautes, això fomenta el deliri.
El deliri?
Estem fent un estudi internacional per esbrinar per què els pacients han patit tant deliri. No sabem si és pel bitxo o pel munt de fàrmacs que hem utilitzat sense evidència científica i sense saber-ne les seqüeles.
S’ha fet el que s’ha pogut, però s’ha pogut fer poc.
Probablement la meitat. Em sembla obscè com s’ha tractat des de les institucions i a les notícies els morts: el fet que se celebri que en lloc de tres-cent morts, avui només n’hi ha hagut cent, doncs són cent famílies destrossades! Ha vist la portada de The New York Times?
El nom dels morts.
Sí, brutal, és posar nom al que està ocorrent, centenars d’històries trencades. No som estadística. El que s’ha viscut als hospitals ha estat autènticament aterridor.
Vostè va agafar el virus.
Vam aguantar bé fins que se’ns van acabar els equips, i a l’UCI altre cop vam caure cinc. No es pot anar a la guerra sense escuts. Altre cop The New York Times va treure una portada: “Spanish kamikazes”. Mostraven com els sanitaris ens fèiem els equips de protecció amb bosses d’escombraries. Era vergonyós.
Esperem haver après alguna cosa.
Ningú un no pangolí pensava a la que Xina algú provocaria que s’estava a Espanya menjant 30.000 morts i 50.000 sanitaris infectats. El concepte de la humanitat compartida existeix. Estem tots interconnectats. Crec fermament en el bé comú, tan important és que li vagi bé a un xinès com a un català, un madrileny o un àrab.