Les veus dels voltants
En els últims temps, el retrat literari de Barcelona s’ha enriquit amb llibres sobre –i des de– la perifèria de la ciutat. I amb ells s’ha reobert també el debat lingüístic
A començaments de l’any passat, l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) va publicar un mapa en el qual figuraven tres-centes localitzacions vinculades a la literatura local: des dels domicilis que van habitar els escriptors més notables de la ciutat fins als carrers per on van transitar els protagonistes de les seves novel·les. Tot a cop d’ull; un treball d’enorme utilitat. Però, si alguCandel na cosa sorprenia d’una manera evident, sens dubte era l’absència de referències literàries a la perifèria de la capital catalana. Al donar un cop d’ull al plànol, un tenia la sensació que encara hi ha barris sobre els que ningú no ha escrit i que aquells barris són, com era d’esperar, els dels obrers.
Sempre que es parla de la literatura de l’extraradi barceloní, se citen els mateixos noms: Juan Marsé, Paco i Luis Goytisolo. I de vegades s’hi afegeixen els de Manuel Vázquez Montalbán, Francisco Casavella, Roberto Bolaño i, en el capítol dels vius, Javier Pérez Andújar. Aquests són els clàssics contemporanis del que alguns consideren un gènere literari per ell mateix, i després hi ha altres autors que, potser amb menys intensitat, han dedicat part del seu treball a la descripció de la realitat existent als afores de la ciutat: Carlos Zanón, Toni Hill, Miqui Otero, Kiko Amat i, els més recents, Anna Pacheco i Patricia Castro. Tots ells vindiquen a les seves novel·les la lluita veïnal dels barris en els quals es van criar o en els quals van decidir ambientar les seves obres, tots narren el procés d’integració de les onades migratòries –i dels seus descendents– que es van produir durant el franquisme i tots mostren la manera en què es concebia el centre de Barcelona des de les seves respectives zones.
Però hi ha una altra característica que crida l’atenció en aquestes llistes: tots els escriptors referenciats escrivien o escriuen en castellà. Són rares les ocasions en què se cita, per posar tres exemples, Maria Barbal, Julià de Jòdar o David Castillo, i això provoca certa incomoditat en uns autors que es consideren expulsats del cànon i protesten assegurant que s’està creant la falsa imatge que els qui tenen el català com a llengua d’escriptura no tenen orígens humils. A l’altre costat de la balança, un argument de pes: als barris de la perifèria barcelonina domina –o almenys va dominar fins fa poc– el castellà.
Els últims autors que s’han incor
porat al gènere han estat Albert Lladó i Hernán Migoya. El primer acaba de publicar La travesía de las anguilas
(Galaxia Gutenberg), novel·la en què dota d’entitat narrativa un barri que, fins ara, no havia estat mai objecte d’interès literari: Ciutat Meridiana. Lladó es va criar en aquella entrada de Barcelona el contorn de la qual tots hem vist a l’accedir a la capital per la Meridiana, però amb una dinàmica interna que és un enigma per a molts de nosaltres. Allà va passar la seva infantesa i allà ubica un grup de xavals que, en plena efervescència preolímpica, entren en l’adolescència. El narrador defineix el seu barri com el preàmbul
de Barcelona i no escatima denúncies sobre l’especulació urbanística que va patir, en gran manera per obra i gràcia de Juan Antonio Samaranch, una zona que avui continua encapçalant el rànquing dels barris amb més desnonaments de tot Espanya.
Preguntat sobre l’absència d’autors en català en el cànon de la literatura perifèrica, Lladó respon: “El feminisme ens ha ensenyat que, quan algú denuncia una invisibilitat, si més no cal escoltar-lo. I atenent aquesta premissa m’atreviria a dir que sí, que existeix certa inèrcia a citar autors en castellà quan es parla d’aquest gènere narratiu. I és un error, perquè només cal recordar que el Guinardó és tot un Macondo, gràcies al treball de Mercé Rodoreda, per adonar-se d’això. Amb aquesta simple menció, es demostra que ni la perifèria no és un univers que pugui ser descrit en la seva totalitat només amb el castellà, ni el centre de Barcelona n’és un altre en el qual només hi càpiga el català”.
Hernán Migoya s’ha afegit a aquesta literatura de la nostàlgia amb Baricentro (Reservoir Books), autobiografia novel·lada en la qual reconstrueix la seva pròpia joventut a Barberà del Vallès, municipi que no pertany a l’Ajuntament de Barcelona però que encaixa perfectament en el concepte de perifèria, de la mateixa manera que ho fan l’Hospitalet de Carlos Zanón o el Cornellà de Toni Hill. El protagonista és un home que, com el seu autor, viatja des del Perú a la seva ciutat natal per visitar la seva mare, a qui han diagnosticat un càncer, i el seu pare, malalt
Són autors que vindiquen els barris on es van criar i els processos d’integració de les onades migratòries del franquisme
d’alzheimer. I, mentre passa els dies amb ells, recorre els barris de la seva infantesa i recorda la construcció del primer centre comercial aixecat a Espanya: el Baricentro. A més, l’autor mostra la visió que es tenia de la capital des del seu lloc de naixement i reconeix que, quan va arribar a l’adolescència, baixava a Barcelona amb el mateix ímpetu de Conan el Bàrbar camí del tron d’Aquilònia. “El Barberà d’avui continua sent molt semblant al que jo vaig viure –comenta l’autor–. Ha canviat la gent, sobretot perquè ara hi ha molt immigrant africà substituint el xarnego d’altres temps, però, si furgues una mica, descobreixes que l’essència és la mateixa”.
Es podria dir que l’obra de Migoya, i dels seus companys de gènere, és una novel·la d’orgull, és a dir, una narració en la qual es vindiquen els propis orígens amb la cara ben alta i en la qual s’abandona aquella tendència –proviobrer nent de la literatura picaresca– a mostrar personatges ansiosos per ascendir socialment. “És cert que, durant una època de la teva vida, sobretot quan ets jove, intentes ocultar els teus orígens humils –diu Toni Hill, que ha ambientat Tigres de cristal/Tigres de vidre (Grijalbo/Rosa dels Vents) a Sant Ildefons (Cornellà)–, però hi ha un moment en què, com a escriptor i com a persona, comprens que el teu barri té molt més interès que el centre de la ciutat. I ho reivindiques”. Anna Pacheco reflecteix perfectament aquesta idea mostrant el desconcert que una noia de barri sent quan arriba a la universitat i és culturalment rebutjada per no coincidir amb els gustos mainstream. Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya) és, en aquest sentit, una vindicació de l’autenticitat (la perifèria) davant l’artifici (el centre).
Pel que fa a l’absència d’autors en català en el cànon de la literatura perifèrica, Hernán Migoya opina que aquesta narrativa s’ha escrit majoritàriament en castellà perquè “l’extraradi és terreny majoritari dels putos [sic] castellanoparlants, que érem gairebé tots”, però a continuació aclareix que ell mateix s’ofendria si, en cas que la seva llengua materna fos el català, l’expulsessin del gènere, “perquè no és just. Si jo fos de Terrassa o Cerdanyola i el porter d’un suplement cultural em digués que no m’admetia a la seva festa perquè no soc xarnego de llei, l’enviaria a l’infern. Vinga, home!”.
Durant l’entrevista, Migoya treu diverses vegades la paraula xarnego a col·lació i a més la reivindica amb orgull –“soc xarnego i escriptor, sí”–, una cosa que incita a pensar en l’assaig Yo, charnego (Catarata) que Javier López Menacho va publicar fa ja uns mesos. El seu autor va ser atacat en xarxes socials per sectors independentistes que opinaven que no havia de rescatar una paraula que, a més d’estar en desús, representava una actitud excloent de la societat catalana que, segons deien els haters de torn, estava més que superada. Però és innegable que la paraula xarnego està indubtablement lligada al concepte de perifèria i que la seva resignificació pot llançar no poca llum sobre la ciutat en la qual vivim ara. De fet, López Menacho opina que la literatura xarnega i la literatura perifèrica comparteixen idiosincràsia i que resulta impossible investigar l’una sense ensopegar amb l’altra. Tot i això, reconeix que pot estar produint-se certa eclipsació de la narrativa escrita en català. “Es tracta d’un factor sociològic –explica–: els habitants d’aquests barris decideixen explicar les seves experiències com a migrants o fills de migrants i, al fer-ho, eclipsen el relat dels que ja estaven allà”.
Un dels escriptors que han protestat per aquesta mena d’eclipsi és Jordi Nopca. Fa uns mesos, va penjar un tuit en el qual es queixava que els autors contemporanis que escriuen en català solen ser exclosos dels reportatges en els quals es parla de literatura perifèrica. El text de l’esmentat missatge deia: “He escrit contes i novel·les ambientades a la Zona Franca, l’Hospitalet, la Bordeta, Vilapicina i un llarg etcètera de perifèries que també parlen, i s’han escrit, en català. Però no se m’esmenta mai en aquests reportatges que mostren la Barcelona oculta”. Uns segons després, el també escriptor Marc Pastor el secundava amb una frase en la qual afirmava que aquests reportatges excloents li feien “mala espina”.
Preguntat sobre això, Nopca apunta que la literatura perifèrica escrita en català “acostuma a ser tractada cas a cas. Hi ha ressenyes i entrevistes, però costa d’inserir-les en un relat general sobre la ciutat. Durant l’última dècada, diversos autors en castellà s’han incorporat feliçment al tractament literari de les anomenades altres Barcelones, però costa molt més que es consolidin els autors que escriuen en català sobre i des de la perifèria, com si el fet d’expressar-se en català aburgesés la seva literatura”. A més, l’autor de La teva ombra/En sombra (Proa/Destino) considera que aquesta desigualtat en el tractament indicaria cert desequilibri en una societat bilingüe com la nostra, en la qual encara es classificaria la gent segons la llengua que utilitza. Així, en la seva llista d’autors perifèrics vius, Nopca creu que hauríem d’afegir-hi noms com el de Sergi Pons Codina, Núria Cadenes, Maria Guasch, Martí Sales, Jordi Corominas, Marc Pastor i, entre d’altres, Xavier Mas Craviotto.
En l’opinió d’alguns autors, s’està creant la falsa imatge que els qui escriuen en català estan mancats d’orígens humils