L’única pàtria
Tant la vida com l’obra d’Hernán Migoya –estretament unides– semblen marcades per l’atzar, una cosa que podem comprovar ara amb la lectura de Baricentro ,quea causa de la pandèmia el seu autor va haver de presentar des de Lima a través d’Instagram, en conversa amb Víctor Amela, que el va entrevistar per a aquest diari a La Contra el 3 d’abril. Pot llegir-se com a novel·la o com el que crec que són, unes memòries escrites amb els instruments i amb la convicció d’un narrador. El títol l’agafa del centre comercial –el primer a Espanya, inaugurat l’any 1980– de Barberà del Vallès, on va viure amb la seva família fins que, amb l’escàndol sorgit a partir dels relats de Todas putas (2003), alguns protagonitzats per violadors i pedòfils, va decidir exiliar-se a Lima, on resideix en l’actualitat: “Si no fos pels meus pares, crec que no vindria mai a Espanya”. Tot i això, Migoya és una autoritat reconeguda en el còmic i el cinema de ciència-ficció. Guionista de ¡Soy un pelele! (2009), va ser director de la revista El Víbora i va traduir per a Ediciones La Cúpula tota l’obra de Peter Bagge, un dels mestres del còmic que més admira. Es considera provocador per naturalesa i enemic de qualsevol tabú, especialment dels patriòtics.
Els seus pares, d’origen lleonès –la mare va néixer als Picos de Europa, “en un bonic paratge situat entre Lleó i Astúries”–, es van instal·lar a Barberà del Vallès. Ell va néixer a Ponferrada el 1971, per l’absurd nacionalisme lleonès del pare, “perquè jo naixés a terra del Bierzo. I perquè no naixés a terra catalana”; però ell “només pensava en les coses divertides que passen en aquell punyeter barri i que em feien desitjar no mudar-me mai”. Un dels focus narratius i que marquen la seva educació sentimental estan en la seva família –el pare, Marcelino, malalt d’alzheimer; la mare, Martina, amb un càncer de pàncrees; el seu germà Juan Carlos, a qui anomenaven Jean per la marca de cigarrets que fumava el seu pare –, i els avis i oncles, d’orígens i destins molt diferents i que tanta vida donen a la novel·la. Un altre, els amics i rivals. S’hi afegeix la seva complicada relació amb les dones, condemnat a la masturbació (“quin malson la pubertat”), els fracassos amorosos que culminen amb l’Alba, protagonista d’un dels capítols –la novel·la està feta d’episodis– més impactants del llibre. “Voglio una donna!”, ens sembla sentir, com crida pujat a un arbre el personatge d’Amarcord, de Fellini. I, last but not least, Barberà, i amb Barberà, el Baricentro. Era la modernitat!: “Vaig estimar i estimaré els centres comercials. Ells han estat benignes i generosos amb mi. I m’han proporcionat formidables sensacions”. Allà s’inicia la seva passió per la lectura, que amb els còmics, el cinema o la música popular omplen la seva vida i la seva escriptura, que es mou en “les ambigües aigües d’una ficció que sembri el dubte en tu, i amb el temps potser en mi mateix, sobre si allò realment va succeir ”, li diu a aquest lectoral qual de vegades sembla dirigir-se. Els seus canvis de gust van marcant la seva biografia i alhora il·lustren la seva trajectòria com a escriptor. Baricentro, confessa a Amela, “és una venjança amb mi mateix, amb la meva estirp, amb el que era el meu barri”. Un ajust que acaba en una emotiva abraçada. I encara que Migoya és enemic del patriotisme (“prefereixo renunciar a aquelles dues pàtries imposades que només serveixen per enfrontar”), la novel·la és un viu homenatge a la seva veritable pàtria, la patria chica delseucor.
Hernán Migoya Baricentro RESERVOIR BOOKS. 264 PÀGINES. 18,90 EUROS