Meravelles medievals
Per als interessats en l’art medieval, els últims trenta anys han constituït una font d’extraordinàries revelacions. Els importants avenços en la fotografia d’art i les noves tecnologies editorials permeten ara veure, amb detall i una precisió impressionant, el que fins fa no gaire només estava a l’abast dels especialistes (i dels compradors de cars facsímils): les pàgines dels llibres de l’edat mitjana.
Els còdexs –llibres compactes–, en els quals a partir del segle IV s’estableix la superioritat del pergamí sobre el papir, van inaugurar un format de lectura que arriba fins als nostres dies. Fins a la creació de la impremta per Gutenberg cap al 1440, aquests còdexs es van anar sofisticant. Un cos de copistes i cal·lígrafs, armats amb plomes i pinzells, van impulsar un refinat art de l’escriptura que va incloure tipus de lletra com la cancelleresca, la uncial, la documental, la gòtica o la humanística. I, importantíssim, anava acompanyat d’un art de la miniatura, amb il·lustracions cada vegada més fines i complexes, i una gamma de colors cada vegada més rica. Així el llibre miniat es convertia en un privilegiat punt de trobada entre el món de les idees i el de les arts visuals.
L’editorial Ático de los Libros, que dirigeixen Claudia Casanova i Joan Elies Adell, fa incursió en aquest terreny amb una proposta que pot ser el perfecte regal postpandèmia o de cara al proper dia del Llibre del 23 de juliol.
Grandes manuscritos medievales és un bonic volum de 685 pàgines, formidablement il·lustrat, que firma Cristopher de Hamel. Aquest senyor ha estat director de la Biblioteca Parker del col·legi Corpus Christi a Cambridge, ha treballat a la casa Sotheby’s i és un dels experts mundials en la matèria. A més, conrea aquell to autobiogràfic, antiacadèmic i despreocupat dels bons assagistes anglesos. Al seu llibre comenta dotze rellevants manuscrits: els Evangelis de sant Agustí ,el Codex Amiatinus ,el Llibre de Kells, l’Aratea de Leiden ,el Beatus Morgan ,l’ Hugo Pictor ,el Saltiri de Copenhaguen, el Carmina Burana ,el Llibre d’hores de Joana de Navarra ,el Chaucer de Hengwert, el Semideus de Visconti i les Hores de Spínola.
Cada capítol constitueix un breu tractat d’història cultural: De Hamel analitza l’origen de cada manuscrit, el seu contingut, els seus simbolismes, les tècniques amb què es va realitzar, els seus possibles autors, els seus successius propietaris –amb sucosos comentaris sobre col·leccionistes pintorescos–, el context social... I també explica les peregrinacions que en la seva investigació ha hagut de realitzar per Europa i els EUA –especialment envejables els moments italians– i les portes a què ha hagut de trucar perquè li permetessin consultar-los a fons. Com es diu ara: presencialment. Cosa gens fàcil, fins i tot –assegura– en el seu cas, perquè es tracta de llibres molt delicats, que sovint han estat objecte de restauracions que els van afectar, i les institucions dipositàries solen ser tremendament reticents a mostrar-los, no diguem que gent de fora els toqui (d’aquí la utilitat i la novetat de la seva difusió detallada, fotogràfica i digital, en temps recents).
En aquests llocs de veneració bibliòfila, De Hamel es planta ufà davant volums inclosos al Registre Mundial de la Memòria de la Unesco i es posa a fullejar-los amb els obligatoris guants blancs mentre els bibliotecaris retenen l’alè. “Però aviat es van avorrir d’observar-me i van marxar”, recorda que li va passar amb el Chaucer de Hengwert, el manuscrit dels Contes de Canterbury que es troba a la Biblioteca Nacional de Gal·les.
De Hamel és, també segons rememora, un autor protagonista, ja que va ser l’encarregat de sostenir els Evangelis de sant Agustí en l’entronització de l’arquebisbe de Canterbury, “oberts a sobre d’un coixí i assegurats mitjançant dues cintes de conservació transparent”. I també de presentar-los al papa Benet en la seva visita a Cambridge de l’any 2010, entre enormes mesures de seguretat, de la qual l’estudiós va gaudir a fons.
De la producció en l’àmbit espanyol s’ocupa de l’Apocalipsi del Beat de Liébana, avui conservat a la Biblioteca Pierpont Morgan de Nova York (va arribar fins allà per una complicada cadena de mitjancers que inclou Giuseppe
Cristopher de Hamel explica la història dels grans manuscrits amb molta saviesa i un to despreocupat
Libri, personatge de novel·la i “el lladre més conegut de la història dels manuscrits”).
En el deure, m’hauria agradat molt que De Hamel dediqués un capítol al famosíssim Les molt riques hores del duc de Berry , dels germans Limbourg, conservat al castell de Chantilly, amb algunes de les imatges més boniques sobre la vida quotidiana en l’edat mitjana. L’autor, que ho ha estudiat en altres ocasions, s’excusa a mitges de la seva absència aquí dient que “és més fàcil conèixer el president dels Estats Units que tocar-lo”.