Els feliços noranta

Des de La revolució divertida, que va ser el seu primer assaig, Ramón González Ferriz (Granollers, 1977) desenvolupa una hipòtesi molt potent sobre les arrels del nostre present. Al món on vam créixer i hem viscut els nens de la transició van confluir-hi dos vectors que podrien semblar contradictoris: pel que fa a la moral la revolució antiautoritària dels costums que el 1968 es posava de llarg (era el tema del seu llibre anterior), i la consolidació del capitalisme liberal com a terreny de joc dels sistemes democràtics occidentals pel que fa a l’economia.

Hi ha excepcions, infinites, però aquesta podria una norma general la concreció de la qual va ser un cert consens ideològic compactat durant els noranta: la dècada posthistòrica. Un dia del 1995, al seu despatx de cap de l’oposició a Westminster, Tony Blair rep Damon Albarn, el solista de Blur. Potser el britpop va ser la banda sonora mainstream d’aquell consens –l’anomenada Tercera Via– per a milers d’europeus, una política encarnada per qui dos anys després arribava al poder. Analitzant aquesta escena, que apareix al brillantíssim La trampa del optimismo, es concentren molts dels talents de González Ferriz com a intèrpret.

Primer hi ha la seva capacitat per superar en un mateix text la frontera entre matèries: en aquest cas és música i política, però podria destacar la seva anàlisi Friends, la descripció de la bombolla tecnològica partint d’una empresa que pretenia distribuir productes per a animals de companyia i en aquest llibre, especialment, l’evolució econòmica orbitant al voltant del tractat de Maastricht, els nous productes financers i l’aparició de l’euro. Diguem que pensa la història contemporània com la pensava una referència constant seva: Judt. Perquè aquest és un altre talent del llibre: la sen

La revolució antiautoritària dels costums va confluir amb la consolidació del capitalisme liberal

sació que ha interioritzat la millor bibliografia, tant l’hemeroteca (amb pes específic de The Economist) com la biblioteca internacional i nacional. Aquí hi ha dos crítics amb la Tercera Via, com Judt i John Gray, al final tanca amb Krastev i sobrevola Stiglitz, però l’acompanya sempre el Joaquín Estefanía que no ha deixat d’analitzar l’evolució de l’economia espanyola o el Santos Juliá que va diagnosticar la corrosió de l’hegemonia felipista amb una honestedat brutal.

Aquell encreuament de talents nodreix la que em sembla millor virtut del llibre. Com que s’ha dotat d’una interpretació solvent sobre l’Occident dels noranta, pot elaborar un dels millors relats que he llegit sobre aquell moment d’Espanya en el qual el país per fi va ser i es va sentir a l’altura del seu temps. Va ser una època d’optimisme. Col·locant un maó sobre l’altre, privatització després de privatització, potser quedàrem atrapats a les xarxes d’un excessiu optimisme. L’última copa la vam beure durant el boom dels festivals musicals, però ja hi havia una cosa opaca abans amb el desplegament industrial de la música indie. No hi ha melodia més fúnebre per acomiadar aquell temps que el silenci que h aquedat am bel tancament dela revista Rock de Lux durant la pandèmia.

Ramón González Férriz La trampa del optimismo. Cómo los años novena explican el mundo actual DEBATE. 249 PÀGINES. 19,90 EUROS. E-BOOK 9,99 EUROS